Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Pintus i a part (*)

La primera cosa bonica del dilluns 27 de febrer de 2023 és veure un espectacle de Pintus (**), en directe o per Prime Video, perquè quan es posa a improvisar és sincerament còmic. O còmicament sincer, que vindria a ser el mateix. Em sembla que d’ell valoro almenys tres coses. La primera és que sempre dona les gràcies als espectadors que exhaureixen les localitats dels teatres on actua, perquè gràcies a això es pot permetre de refusar les propostes de la televisió més infecta. Es nota que ve de la base i no pas del ‘Gran Germà’. La segona cosa és la seva predilecció pels discursos que deixen en ridícul els mascles entre 35 i 50 anys, els pitjors. Aquells que a) circulen en monopatí amb la corbata al vent petant contra les espatlles, b) juguen obsessivament a pàdel dient que si no és com el tennis ben poc li falta, i c) es fan fer un emblanquinament anal (***), i aquí hi afegeix el coratge d’entrar en detalls encara que hagi vist que entre el públic hi ha infants. Un coratge com el de dir coses contracorrent encara que una part del públic no les comparteixi. També coses no còmiques com ‘feu més adopcions’. La tercera cosa que li valoro és quan fa sortir a l’escenari Malika Ayane (****) però no per cantar sinó per llegir, impassible, un acudit de la seva llibreteta de butxaca… La onzena: agrair sempre a qui et regala una riallada (*****). 

(*) Joc de paraules -que funciona molt millor en llengua italiana- entre el cognom del personatge i la figura del punt i a part.

(**)  Vegeu aquí.

(***) Vegeu aquí. 

(****) Vegeu aquí.

(*****)  Vegeu aquí una actuació de Pintus.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

–———————————————————————————————–

Llegir ‘Lolita’ a Nova Anglaterra

La primera cosa bonica del dimarts 28 de febrer de 2023 no és llegir Lolita a Teheran (*), sinó fer-ho a Nova Anglaterra que és on està ambientada  i on comencen les folles andances del professor amb la noieta. No em malinterpreteu, la intenció del títol d’Azar Nafisi l’entenc perfectament. El que intento dir és que cada novel·la incrementa el seu significat, gairebé l’eleva al quadrat, si tenim la possibilitat de llegir-la en els llocs on està ambientada. És una manera de submergir-se en les seves pàgines que augmenta la percepció dels sentits. Mires al teu voltant i veus els llocs descrits en el llibre, tornes a la pàgina i la decores amb les imatges que t’han quedat a la retina. Paul Auster i la seva trilogia llegida a Nova York, Sciascia a Sicília, Maigret a París. I alguns autors escandinaus durant les infinites jornades sota el sol de mitjanit. Ja ho sé, és un privilegi. I de vegades un llibre també serveix per anar a una altra banda sense haver de desplaçar-s’hi. Però si pots viatjar, la primera cosa que has de posar a la bossa és un exemplar, en paper o digital, que et parli del lloc on vas. Ara mateix, mentre espero un vol cap a Belfast, començo ‘Eureka Street’ (**) i ja m’hi ha portat: “Totes les històries són històries d’amor. Divendres al vespre. Fa sis mesos. En un pub…”

(*) Fa referència a ‘Llegir Lolita a Teheran’, novel·la d’Azar Nafisi (vegeu aquí, aquí i també aquí)

(**) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La síndrome de l’impostor

La primera cosa bonica del dijous 2 de març de 2023 és la síndrome de l’impostor, aquella sana percepció d’un mateix que et porta a pensar que no mereixes l’èxit que has obtingut i que, tard o d’hora, la màscara caurà.

Pensava això mentre, a Belfast, em trobava amb el meu amic Barry O’Hara, que viu entre aquí i Nova York. Gestiona amb òptims resultats una famosa cadena hotelera. Va sorgir del no res, d’un barri humil de l’oest, i s’ha fet a ell mateix. Té un compte força important al banc, una meravellosa família i fins i tot ha guanyat unes quantes medalles practicant l’esport. Tot i això, no és conscient de la magnitud dels seus èxits, es pensa que tot ha estat qüestió de sort, oportunisme o qualsevol altre factor que no depèn d’ell. Creu que ocupa el lloc d’un altre que s’ha perdut.

M’assenyala el pub on son i em diu: ‘Fixa’t, aquest està buit, un altre és ple i la cervesa és la mateixa. Com s’explica?’ Me l’estimo també per això. La síndrome de l’impostor és, en el fons, el nom que durant els anys setanta dues psicòlogues van donar a la modèstia, rebatejant-la. És aquella profunda i veritable sensació que el teu destí penja d’un fil que es pot trencar en qualsevol moment i que el vent es pot emportar molt lluny. I, tanmateix, el món és ple d’individus convençuts que són fenomenals i que, a sobre, practiquen la falsa modèstia. Són impostors, sense síndrome.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!