Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

La cosidora de l’Est

La primera cosa bonica del dimarts 10 de gener de 2023 és la curiosa faula de la cosidora de l’Est explicada per ella mateixa. Ja fa temps que, no gaire lluny del laberint de cases proper a la piscina on vaig sovint a nedar, vaig descobrir una petita botiga d’arranjament de vestits i peces de roba. A pla de carrer, amb un aparador opac, un nom americà en el rètol i, a dintre, una senyora de l’Est, arribada fa vint anys després d’una llarga travessa feta a peu.

Semblava vella i cansada, però era molt competent a l’hora de refer vores de pantalons o de restaurar vestits. Sempre estava queixosa: ‘Clientela no amable’, em deia. Cap al final de l’any passat, em va anunciar que es retirava: ’31 desembre tanco, jubilada’. Vaig pensar en la crisi, en un lloguer apujat de preu o, potser, en un retorn a l’Est.

Però, com em va revelar confidencialment, era una altra cosa: ‘Em caso. Bé, em re-caso. Soc vídua’. Ha trobat un home, tot un senyor, que se l’emporta a viure -a ella i al seu fill- a una casa arran de mar. ¿Pot ser possible? ‘És així…’ Ahir, tornant de la piscina he vist, efectivament, la persiana abaixada i el nom americà esborrat. Certament hi ha coses que passen molt de tant en tant, però que passen.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Dues cues

La primera cosa bonica del dimecres 11 de gener de 2023 són les dues cues que hauríem de fer —no només al supermercat, també a la vida— acceptant velocitats diverses. He estat als Estats Units i pràcticament enlloc he vist una caixera. Quan ja has fet totes les compres et trobes davant d’una màquina parlant que et demana que preparis el cistell (“place your bag”), que escanegis el codi de barres (“scan your code”), que indiquis com vols pagar i que marxis (“finish and pay”).

Tot ben ràpid, asèptic, controlat. He vist gent gran barallar-se amb la màquina, parlar-li per esbrinar on és el codi de barres de la llimonada o intentar, inútilment, pagar amb monedes. Buscar respostes i ritmes ara introbables.

He llegit que a Finlàndia la cadena ‘K-City Market’ ha instituït la cua pel pagament lent, on ningú remuga si col·loques les llaunes per ordre prussià, el caixer et pregunta com estàs i escolta la resposta amb un gest d’assentiment, la cua es manté impassible i la gent intercanvia compliments.

Ara mateix jo m’apunto encara a la cua ràpida, però m’agradaria saber que hi ha una alternativa. Que el supermercat i la societat no deixen endarrere ningú, no tanquen la porta a l’arribada dels més ràpids i s’esperen. Perquè arribarà un moment en el qual tindré el desig, després serà necessitat, d’una cua lenta. Com tothom.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Barty continua guanyant

La primera cosa bonica del divendres 13 de gener de 2023 és la tria de Barty, Ashleigh Barty, que ara fa dotze mesos, amb 25 anys, començava un Open d’Austràlia de tennis que va acabar guanyant.

Era la número 1 del món i va dir prou, ha estat un somni, moltes gràcies. I va desaparèixer. No va arribar als 41 anys de Serena Williams perseguint un rècord de triomfs en torneigs del Grand Slam que era impossible. No va caure tampoc en les profunditats de la depressió com Naomi Osaka. Es va aturar al cim, va ser la primera australiana que guanyava el seu torneig després de quaranta-un anys i era la favorita per a la resta de concursos de la temporada.

Va tornar a casa, es va casar, va regalar una mansió als seus pares que tant s’havien sacrificat per fer d’ella una campiona i va invertir de manera segura el patrimoni que havia guanyat. Juga a golf però refusa totes les propostes perquè es faci professional. Ha escrit una autobiografia: ‘My Dream Time’, el meu temps per somiar. Com si s’hagués despertat amb 24 milions de dòlars i unes quantes copes sota el coixí. Suficient. Concedeix entrevistes i en totes sembla realitzada, feliç.

Sento una gran fascinació pels campions de qualsevol esport o professió que es retiren aviat i a dalt de tot. Rosberg en el seu garatge després del mundial de fórmula 1, Lucio Battisti que desapareix, el fundador de Google que se’n va a buscar postes de sol. Entenc aquells que no paren mai de jugar, escriure, dirigir. Diuen que no saben fer altra cosa. I sospito que en aquesta ‘altra cosa’ inclouen una molt important: viure.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!