Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

10 de desembre de 2022
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (123).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Com s’ha de presentar un llibre

La primera cosa bonica del divendres 2 de desembre de 2022 és la manera de presentar un llibre -o, més exactament, el seu autor- evitant els errors en què habitualment incorren els qui ho fan. El mètode està resumit en una endevinalla que m’acabo d’inventar: “L’escriptor famós, en veure que estava sol damunt l’estrada, va preguntar ¿on és el presentador?”. La resposta no és ‘en un altre lloc’, ‘en un tren que ve amb retard’ o ‘en un hospital’. La resposta és: ‘en els signes de puntuació’. A l’autor li corresponen les frases acabades, al presentador els interrogants (és la seva feina, preguntar); els punts i a part, als assistents (interrompent si els arguments s’allargassen i rellançant nous temes) amb els dos punts (per explicar una referència) i les comes (fent breus incisos). Un bon presentador literari mai depassa els tres minuts en la seva introducció, no parla d’ell ni de les coses que ell ha escrit, és curiós, atent, educat. Representa al públic, però pertany a una elit perquè disposa de més informació. La impressió que ha de deixar en els assistents és que són en el vagó d’un tren on, afortunadament, coincideixen amb un escriptor famós que es despulla davant seu. Bon viatge.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Tir a la mosca

La primera cosa bonica del dilluns 5 de desembre de 2022 és la idea d’incrustar la imatge d’una mosca en els urinaris d’homes de l’aeroport d’Amsterdam. Un experiment sociològic. Sembla que abans els usuaris dels serveis disparaven (per dir-ho d’alguna manera) a l’atzar i ho deixaven tot esquitxat, amb les evidents conseqüències higièniques. És coneguda l’anècdota d’aquell actor famós que lamentava el fet que el seu veí d’urinari, quan el va reconèixer, es girés instintivament i el remullés. Ha calgut un economista, de nom Aad Kieboom, per resoldre el problema. Encarregat de millorar els serveis de l’aeroport ha dissenyat uns urinaris amb mosca incorporada convençut que ‘quan un home la vegi, la prendrà com a diana’. Els resultats han estat notables: les pixarades fora de test s’han reduït d’un vuitanta per cent. La idea s’ha escampat a molts altres aeroports i instal·lacions públiques del món. En el ‘best seller’ de Thaler & Sustein “Nudge – La petita empenta” (*) la destaquen com un exemple de ‘fibló’, d’estímul, com una manera de focalitzar l’atenció de les persones en una direcció determinada. Indiscutible. Eficaç. I definidor del nivell de simplicitat de la mentalitat del mascle mitjà. Si no veiem res, disparem a cegues. Però si ens proposen una diana, qualsevol, aleshores fem punteria i li disparem, sigui el que sigui el que tinguem a les mans. Sí, som els mateixos que hem omplert els museus amb art i que hem arribat a la Lluna. Fantàstic. 

 (*)  Trobareu més informació (en llengua del 155, ho sento) sobre aquest llibre aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El noi del pont

La primera cosa bonica del dijous 8 de desembre de 2022, mentre tothom fa el pont, és el pont dedicat al noi partisà, que ara desapareix per bé que el seu record continua viu en una altra ubicació. La història, explicada breument, és aquesta: el 5 de juny de 1944 Ugo Forno és un noi de 12 anys que viu a Roma i que celebra l’alliberament de la ciutat. Les tropes americanes havien entrat el dia abans pel sud. Al nord, però, la notícia arriba amb retard, com un eco, conjuntament amb una altra que adverteix que els alemanys estan minant un pont sobre el riu Aniene. Un escamot de gent de totes les edats, també infants i nois, corre cap a aquell lloc amb armes disposat a evitar-ho. Aconsegueixen fer fugir els nazis que, mentre retrocedeixen, disparen a matar. Hi ha dues víctimes: una és Ugo. Per aquell pont avui passen els Frecciarossa (*) directes a Roma. El 5 de juny passat, després de tants anys, finalment el varen dedicar a la seva memòria. Però ara, per raons de seguretat, l’han d’enderrocar. El record d’aquell noiet, però, només canviarà de lloc dintre del parc de l’Aniene. Les peces metàl·liques del pont original serviran per fer passarel·les de vianants que portin cap al Mirador de la Memòria, ple de plaques que commemoren aquells fets. La que estava penjada al pont Salario (**) l’han robada aquest setembre. És una altra batalla, aquesta, entre els qui volen recordar i els qui volen eliminar. I, com és sabut, el 1944 la varen guanyar els bons.

(*) El Frecciarossa (fletxa vermella) és el TGV italià.

(**) Si entreu aquí trobareu més informació sobre el pont Salario i el riu Aniene.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!