Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

La des-intermediació

La primera cosa bonica del dimarts 13 de setembre de 2022 és la des-intermediació. Compara pros i contres i veuràs que tot plegat funciona molt millor. A l’hora de llogar un cotxe, per exemple. Tota la vida m’he discutit amb les grans companyies, He anat passant de l’una a l’altra, però totes fan el mateix. Es perden un munt d’hores entre que arribes al lloc de recollida, fas cua, comproven comandes que estaven fetes ja abans ‘on line’, repeteixes a l‘empleat que no vols, no, cap altra modalitat d’assegurança, arribes finalment al lloc on està aparcat el vehicle, el poses en marxa i insereixes la targeta a la tanca de sortida després d’haver-li ensenyat una vegada més el contracte al vigilant de la porta.

I quan toca retornar-lo, el mateix: surts una hora abans per no tenir problemes a l’hora de trobar el lloc on has de dipositar el vehicle. I pagar: he arribat a pagar extres per rascades ridícules a preu de canviar gairebé tota la porta, extres de subministrament del dipòsit perquè faltava un litre, càrregues per deixar el cotxe en dia festiu i tota la resta que tots més o menys hem patit. Després, a Amèrica, descobreixo un servei (que no esmento per no fer-li publicitat, per bé que aquí encara no s’ha implementat): et deixen el cotxe a sota de casa o on tu hagis dit. Quan l’has de deixar l’aparques, envies les coordenades del lloc on s’ha quedat i algú s’encarrega de retirar-lo. Sense extres. Sense parlar amb ningú. ¿I el contacte humà? ¿I els llocs de treball? És cert, però si has de pagar que sigui per un servei complet, no per un que es queda a mitges. 

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Ànima plebea

La primera cosa bonica del dimecres 14 de setembre de 2022 l’ha escrit Vasilij Grossman i és una cosa espantosa però alhora exacta per entendre la vida i el destí i fer-los inoblidables. La trobem, òbviament, a ‘Vida i destí’ , un llibre que s’ha d’anar llegint al llarg de tot l’arc de l’existència perquè cada pàgina és un impacte assegurat.

És la prosa del mal, acurada i sense matisos ni escapatòria; no com la poesia de Céline de la qual sí que es pot fugir. Hi ha un paràgraf que vaig fotografiar sabent que arribaria un dia en el qual allò que hi deia ressonaria en l’olla de l’actualitat. És habitual sentir dir que les forces progressistes han perdut el contacte amb el seu antic electorat, que no tenen ja cap influència en el seu pensament, que no representen cap dels seus desitjos. Cert.

Pot ser també que aquests pensaments i desitjos s’hagin convertit en figures obsoletes, i que ni els més nous siguin similars als que hi havia hagut en altres temps. Aleshores venen uns altres -uns altres, sí- que s’adjudiquen el paper d’intèrprets. Bé.

I ara deixem que Grossman parli: ‘El nacionalsocialisme es trobava plenament a gust en els camps de concentració, no s’allunyava de la gent normal, les seves brometes eren les de tothom i tothom les reia: era plebeu i es comportava com a tal, coneixia perfectament la llengua, l’ànima i el pensament de tots aquells als quals havia arrabassat la llibertat.’

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

Engeguem!

La primera cosa bonica del dijous 15 de setembre de 2022 és un conte. Aquell de la passatgera que s’havia equivocat de company de viatge en el vol Nova York-Roma de tres quarts de deu, hora local. Estic instal·lat al seient 31 J, just al costat de la sortida d’emergència. Poc abans que el comandant ordeni als passatgers que tornin a posar-se els cinturons de seguretat, una dona jove s’aixeca i camina cap a l’espai a tocar de la porta de sortida, cap cot, braços abraçant el tòrax i una ganyota al rostre. Talment com si patís una terrible nàusea. L’auxiliar de vol li cedeix el seu seient abatible i ella s’hi desploma. De seguida apareix un home també jove que es planta davant d’ella. Porten unes aliances ben llampants als anulars. És fàcil pensar que estan tornant del viatge de noces. El matrimoni es va celebrar en una petita ciutat italiana. Ella, per viatjar, s’ha posat lentilles i un maquillatge especial. Ell portava una corbata grisa i sabates de xarol negre brillants. S’acosta a ella i li parla en veu molt baixa. Arriben fragments de la conversa: “… culpa, … no m’ho imagino, … t’havia dit, … ho tindré en compte”. Ella corre a tancar-se al bany, ell la segueix, li parla a través de la porta. Ella surt i torna al seient abatible. Les ulleres no poden dissimular-li les llàgrimes.

L’hostessa se li acosta per saber què passa. El marit també s’hi acosta i s’agenolla. Busca de ficar-hi cullerada però una mà el manté a distància. Més xiuxiueigs. L’hostessa finalment s’aixeca. Ho hem entès tot. Quan les nostres mirades es creuen hi ha un segle conjunt d’experiències a través de la passió, el desamor i la banalitat dels errors. La jove passatgera no té ni apendicitis ni està embarassada. Senzillament, en algun lloc entre Times Square i el pont de Brooklyn, mentre ell devorava el tercer ‘hot dog’ seguit o refusava de portar-la a la Freedom Tower a causa del cost del bitllet, ha entès que acabava de cometre un error immens. No existeix un dret a ser feliços, però sí el deure de provar-ho.

Fiumicino és a vint minuts. L’hostessa i jo ens mirem per última vegada. Des del telèfon interior ha demanat una ambulància. Li ha murmurat alguna cosa a l’encarregat de fer pujar l’escala per on s’emportaran-se la ‘malalta’. El marit intentarà seguir-la. Quan passi davant meu avançaré una mica la cama i caurà exactament davant de la porta del dipòsit reservat als equipatges. Amb una empenta suau l’hostessa el farà caure a dintre i tancarà amb clau. Ell es farà un fart de cridar mentre l’ambulància correrà damunt la pista, cap a un avió amb destinació Budapest, o Sao Paulo. O on sigui. Engeguem!

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!