Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Les paraules justes

La primera cosa bonica del dimarts 6 de setembre de 2022 és la recerca de les paraules justes a l’hora d’explicar-nos no només a nosaltres mateixos, sinó al món. Amb una escriptura de gran honestedat Marcello Fois les busca a ‘La mia Babele’. L’autor és un amic particularment estimat. És curiós i, alhora, bonic: sempre que ens trobem amb un amic escriptor acabem parlant del que hem escrit, del que hem llegit, de la vida que s’escola pel voltant però molt poc de nosaltres mateixos. El que se sap de l’altre en tot cas s’intueix. M’ha calgut llegir el seu llibre per entendre de debò perquè fa anys em va dedicar un dels seus llibres amb la frase ‘Al meu germà’.

Tant ell com jo som fills únics. En el part va ser batejat ‘in articulo mortis’, la meva mare va rebre l’extremunció. Vàrem continuar el trajecte una mica desmanegats. Ens havien posat noms que no responien a la tradició familiar: el seu, d’un pastisser, el meu d’un cirurgià. Des de petits hem tingut problemes amb la vista. Hem passat per les benes, les ulleres, ens han fet seguir dos cops a la setmana exercicis d’ortòptica. Ens feien mirar dintre de dos visors similars a un periscopi que mostraven unes figures petites i llunyanes que calia acostar fins que coincidissin en una sola. Encara avui ho fem.

“Saber descriure l’ombra dels boscos és exactament aquella flameta que et fa comprensible en contrades on es parlen llengües allunyadíssimes de la teva. No és l’idioma, però. El que compta és l’obra.” Marcello ha escrit les paraules justes. I jo les he llegit.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Final de temporada

La primera cosa bonica del dimecres 7 de setembre de 2022 és el final de temporada en una localitat arran de mar. Com una música que es va apagant mentre els de l’orquestra desen els instruments, el públic comença a marxar i només queda el record d’una nota. Jo també m’apunto al retorn a la normalitat ciutadana entrant per la darrera localitat abans de la frontera francesa. És la cerimònia dels adéus. Les mares abriguen els infants: preparen les motxilles i hi van posant els llibres. Els vells caminen per l’estreta línia que separa les vacances del no res. Aquest any em sembla detectar un sentiment de provisionalitat inèdit fins ara. El socorrista diu: “L’any que ve? Qui ho sap? Les concessions, els impostos… ja ho veurem”. Les senyores: “L’any que ve, si estem bons, ja ens trobarem…” Redimonis! Trobo l’homenet negre que no s’ha acostat ni un sol dia a la platja. Durant vint dies s’ha estat assegut en un tamboret verificant la puntualitat dels trens i la posició dels autocars de cara a la tornada. Anotant la regularitat del sol i l’aparició dels vents. D’ell sé poques coses més: no té mòbil, ni despertador, ni tan sols rellotge. Es regula segons les seves necessitats i em sembla del tot fiable quan, sense cap vacil·lació, diu: “Fins l’any que ve”. Després afegeix: “Vingui sempre cap al final de temporada, aquí em trobarà”. Abaixem la persiana. Teló.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!