Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Afaitar-se al cotxe

La primera cosa bonica del dimarts 5 de juliol de 2022 és el moment que, un matí qualsevol a Milà, mentre va cap a l’oficina, un home sent una espècie d’epifania que l’impulsa a canviar de vida. Aquesta història me l’explica un individu que he trobat al centre de Sardenya mentre va bullint trossos d’escorça al pati de la seva granja. Em parla del centenar d’alzines sureres que té, a cadascuna de les quals li ha posat un nom, de l’hort, de les glicines, dels gossos. Em pensava que havia nascut agricultor, però no. De fet, va començar fa deu anys amb la terra del seu pare. Abans dirigia una multinacional. No parava de viatjar, fins a sis vols per setmana, tornava a Milà per informar i passar comptes, cap de setmana a casa i dilluns sant tornem-hi. Trenta anys així. Fins que un matí dintre del cotxe aturat en un embús camí de la feina -una hora per recórrer set travessies- sent l’instint de girar-se per contemplar el cotxe del costat. Hi veu un home amb la mà esquerra al volant i la dreta que manipula una afaitadora elèctrica. Mentre condueix aprofita per afaitar-se i parlar amb el ‘mans lliures’. El reconeix: és un col·laborador seu. L’observa com en un mirall deformant. Quan arriba a l’oficina presenta la dimissió, cobra la liquidació i se’n va cap a Sardenya a fer-se càrrec de l’alzinar i a tenir cura de la resta. Entre altres coses, d’ell mateix. Està convençut que la inspiració per girar-se i veure l’home que s’afaitava li va venir del Padre Pio (*). M’explica que en els moments que la vida et canvia apareix sempre un component sagrat, màgic si ho prefereixes. No és racional, però és tant o més fort que si ho fos. És com Amèrica: el descobriment d’allò que sempre ha existit. És fàcil, a la llarga impossible, santificant…

(*) El Padre Pio, canonitzat fa vint anys pel papa Joan Pau II, és un frare molt seguit i venerat en diverses zones d’Itàlia (vegeu aquí)

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Woody 50

La primera cosa bonica del dijous 7 de juliol de 2022 és el proper film de Woody Allen que farà el número cinquanta de la seva filmografia i que probablement serà l’últim. Intenten fer-li boicot i és una vergonya. En aquest món hi ha una pila de coses que fóra bo d’impedir que passessin, però una pel·lícula de Woody Allen, que a més a més pot ser la culminació d’una carrera única, no hauria de ser una d’aquestes.

Alguns productors expliquen que no s’atreveixen a finançar-lo perquè, si ho fan, una determinada plataforma deixarà de treballar amb ells. Actors i actrius consagrats a les seves pel·lícules se n’aparten. Uns quants indrets refusen de proposar-se com a escenari. I cap prova d’acusació en contra seva, ni tan sols les que es podrien considerar parcials o poc fonamentades.

La cosa bonica seria que a l’hora d’abaixar el teló li oferissin un últim tango a Manhattan, tornessin a obrir per a ell la Rainbow Room (*), l’orquestra comencés a tocar i entressin a la pista de ball totes les actrius amenaçades pel xantatge dels productors i tots els actors marginats per acusacions sense proves. Títol de la pel·lícula: ‘Els repudiats’. I en acabar, tothom a casa, per sempre. Esperant el judici universal, molt més fiable que el dels humans.

(*)  Bar de luxe situat al Rockefeller Center de Nova York  (vegeu aquí)

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’anticicló Godot

La primera cosa bonica del divendres 8 de juliol de 2022 és l’arribada de l’anticicló que ha d’acabar amb aquesta calor tan infernal. Des de fa bastants dies ens anuncien que arribarà ‘demà’. Avui és un altre ‘demà’. I nosaltres aquí, esperant l’anticicló.

Diuen que la part millor de la vida és la que dediquem als moments d’espera: per festejar, per créixer, per guarir-se. D’acord, però si l’espera és a l’ombra i per sota dels 35 graus, molt millor. Aquest anticicló és un messies repatani.

Per un preu proper als dos-cents euros la Universitat de Berlin assigna a aquests fenòmens el nom que desitgis. A aquest li posarem Godot perquè no arriba mai.

Potser tot plegat amaga algun significat. Aquells que diuen que sempre ha passat el mateix, on vivien fins ara? en un microones? No s’han adonat que els paquistanesos que abans venien ombrel·les ara ofereixen mini-ventiladors?  O que a les invitacions a sopar ja no és obligatòria l’americana?

La qüestió és que estem habituats a esperar en va, com una condició permanent. I hi ha coses que, simplement, no passen mai: tenir un govern votat per tu, participar en els mundials de futbol, cantar sota la pluja. Però no ens posem nerviosos, que està arribant l’anticicló.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!