Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (105).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a la versió digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).
Paddington, el rei
La primera cosa bonica del dimecres 22 de juny de 2022 és l’os Paddington (*), el que va prendre el te amb la reina d’Anglaterra. I hi ha uns quants motius perquè sigui així. Després de veure el vídeo del jubileu de la Reina Elisabet he volgut recuperar les dues pel·lícules que tenen l’os com a protagonista i les he buscat per les plataformes. La segona és encara millor que la primera (**).
Si l’infant que portes dintre no s’ha pansit t’agradaran. De fet, són un himne a la gentilesa i l’argument, universal, és el mateix que ‘Miracle a Milà’, per posar un exemple.
Paddington és com l’orfe Totò, expulsat d’un món, trasplantat a un altre, però buscant sempre un indret on ‘bon dia’ vulgui dir exactament això: ‘bon dia’.
Seria molt difícil trobar algú en millors condicions que ell per representar aquest paper: regenera els lladres, combat els veritables delinqüents, fa realitat els desitjos. Tot ho aconsegueix.
És el mèrit dels diferents: l’home que cau a la Terra, l’orfe messiànic, l’os. L’os que hi ha dintre teu. Estic segur que la reina d’Anglaterra li diria que si ella pogués (i per què no pot?) confiaria les claus del regne no pas a cap dels seus tètrics parents, sinó a Paddington.
God save the bear.
(*) Trobareu aquí més informació sobre l’os Paddington.
(**) I aquí trobareu més informació sobre les relacions de Paddington amb Elisabet i sobre les dues pel·lícules.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)
———————————————————————————————–
La llacuna blava i vermella
La primera cosa bonica del dijous 23 de juny de 2022 era la llacuna blava d’Orbetello (Toscana), plena de flamencs i de peixos de moltes espècies diferents. Ara, envaïda per les algues, s’ha tornat de color vermell i emana una pudor molt desagradable. ¿Com ha estat possible? Hi ha, certament, una explicació científica, però cap d’ètica. ¿Com ha estat possible que ningú s’hagi mogut per salvar aquest patrimoni ara fet malbé que sobreviu només a les postals que ja ningú no envia i als anuncis de les agències immobiliàries que mostren imatges que són ja passat?
I encara bo si la cosa s’acaba aquí. Quan la travessis alça els vidres i fes veure que els ulls t’enganyen. Sempre passa igual. A qui viu arran de mar tant li fot si les glaceres es fonen. I per a qui viu a la muntanya la mort de la llacuna no té cap importància. Ho teníem tot: la glacera i la llacuna, i d’aquí a no gaire ja no ens quedarà res. Seria bonic que les coses fossin reversibles, si més no els estats d’ànim, la indiferència culpable o el neguit que et fa amoïnar per l’IBI o per la taxa sobre el ping-pong i, en canvi, t’impulsa a passar per aquesta llenca de terra amb l’accelerador a fons per deixar enrere la pudor, sí, però també la bellesa que hauríem hagut de saber defensar.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Respon a SALVADOR ROFES Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Llegint la història de la llacuna blava d’Orbetello ( en el Mar Menor de Múrcia es repeteix la mateixa història) ens hem de demanar com la humanitat ha pogut arribar a aquests nivell de degradació de la natura. Pel que estem a tocar les hores de descompte només ens queda plorar per la natura perduda pels nostres nets.
Tindria raó Hobbes quan deia que “l’ésser humà és dolent per naturalesa, de manera que per a poder conviure es necessita un poder absolut, una llei autoritària que controli l’impuls agressiu que sorgeix de la motivació egoista de tots éssers.”? Però si les dictadures són dolentes “de per se” que ens queda per controlar la cobdícia dels homes?