Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

Cap al vespre d’aquell mateix diumenge de ‘bora’ l’A. i jo vàrem buscar un lloc on poguéssim fer un sopar lleuger a base de ‘panini’ i poca cosa més. Finalment vàrem entrar en una gelateria-pastisseria-restaurant ràpid que hi ha tot just començar el Viale Venti Settembre, en el punt on aquest carrer s’ajunta amb la Via Cesare Battisti. De fet, la situació de l’establiment –de caire multidisciplinar, pel que fa a oferta alimentària– era privilegiada perquè tenia accés des dels dos carrers.

Mentre sopàvem vèiem que els ocupants de la taula del costat –una parella una mica més jove que nosaltres– ens miraven amb insistència fins que, finalment, l’home ens va preguntar si érem catalans. Quan li vàrem confirmar la suposició va fer una rialla d’orella a orella mentre ens deia que ells eren algueresos.

De seguida li vaig comentar que justament un any abans, per aquelles mateixes dates, érem de viatge per Sardenya i, molt especialment, per l’Alguer. Li vaig parlar de ‘Il Labirinto Mondadori’, la llibreria catalana més important de la ciutat que vàrem visitar mentre escalfava motors de cara a la imminent festa de Sant Jordi, i de Sa Mandra, la casa on ha arrelat en terra algueresa el meu estimat amic i poeta Joan-Elies Adell (del qual parlaré una mica més avall) on vàrem fer un sopar memorable (vegeu aquí).

Ells ens varen explicar que feia uns anys que havien deixat l’Alguer i s’havien traslladat a Sàsser perquè donaven classes a la universitat (vegeu aquí) d’aquella ciutat i que eren a Trieste de visita perquè una filla seva primerament havia estudiat a la universitat i després, en acabar la carrera, havia trobat feina i parella fins al punt que ja era una triestina més.

Jo els vaig explicar que aquell era el nostre primer contacte amb Trieste, que anàvem amb un grup de tretze catalans –més exactament onze catalans i dues estatunidenques– als quals ens uneix des de fa uns anys l’estudi de l’obra de Dante, i que tant l’A. com jo estàvem convençuts que no trigaríem gaire a tornar.

Tot seguit els vaig preguntar si coneixien Claudia Crabuzza, cantautora i escriptora algueresa (vegeu aquí), i en sentir el nom vàrem eixamplar encara més el somrís: i tant que sabien de qui parlava. Aleshores els vaig dir que feia quinze dies que l’havia conegut personalment a Barcelona quan va venir a presentar a Le Nuvole, la llibreria italiana del meu barri, ‘L’eredità delle donne di Casa Lussu. Joyce Lussu e Giovanna Serri’ (vegeu aquí), el llibre que havia escrit uns mesos abans dedicat a la muller (*) d’un intel·lectual molt important… i molt relacionat amb Trieste i la seva regió. Em refereixo a Emilio Lussu (vegeu aquí), polític, patriota sard i autor del llibre ‘Un anno sull’Altipliano’ (vegeu aquí) que aplega els seus records de l’any que, durant la Primera Guerra Mundial, va estar combatent al Carso, a tocar de Trieste.

Uns records a partir dels quals, per cert, Francesco Rossi va filmar l’any 1970 la pel·lícula ‘Uomini contro’ (vegeu aquí i també aquí)

(*) Joyce Lussu va ser una dona de vida i obra també molt important per bé que una mica eclipsada per l’ombra del seu marit, cosa que el llibre de Claudia Crabuzza mira de restituir a les seves justes dimensions.

Continuant amb les afinitats alguereses els vaig comentar que no feia ni una setmana que havia presentat en una llibreria barcelonina ‘El dormitori’, la traducció al català de ‘La camera da letto’, d’Attilio Bertolucci, feta per Joan-Elies Adell, l’home de Sa Mandra (vegeu aquí).

I finalment els vaig explicar que havia tingut la sort de conèixer i tractar personalment Pere Català i Roca (vegeu aquí), fotògraf, fill i germà de fotògrafs, historiador, estudiós del món dels castells (dels dos tipus, dels de pedra i de les torres humanes) i un dels primers i més importants difusors de l’Alguer al Principat fins al punt de ser, l’any 1960, el promotor principal de la ja mítica expedició catalana de retrobament amb la ciutat sarda que encara avui recorden els més veterans. (vegeu aquí i també aquí).

Per no fer-me gaire pesat no vaig fer cap esment d’un bon amic de casa: el poeta, lingüista i un munt de coses més Carles Duarte (vegeu aquí) que des de fa uns anys és, potser, la persona d’aquí que manté uns lligams més freqüents i fidels amb les activitats que es fan a l’Alguer al voltant de la llengua i la cultura que ens són comunes. Sabia que en els darrers temps havia rebut un parell de premis importants que li reconeixien aquesta dedicació però com que no en recordava els noms vaig preferir no dir res. Ara que els he recordat els deixo escrits aquí perquè hi hagi constància. Són el Premi Ondras per a la promoció de les llengües minoritàries de 2022 i un any després, el 2023, el Premi Rosa Vermella que distingeix les persones que potencien i difonen el patrimoni econòmic, cultural, artístic i lingüístic de l’Alguer.

Amb el seu sopar ja consumit –ells ja menjaven quan nosaltres vàrem entrar– va arribar el moment de dir-nos adéu… i d’adonar-me, una estona després, que amb les emocions del moment no vaig pensar a demanar-los una adreça electrònica per mantenir el contacte que aquell vespre havia començat. Un descuit mutu, val a dir, perquè ells tampoc hi varen pensar.

I aquí em teniu: evocant amb gran plaer aquella trobada inesperada i lamentant profundament (jo ja no sóc el que era…) el meu imperdonable error.

Ja ho sabeu, doncs: si us arriben notícies d’una parella d’algueresos que ara viuen a Sàsser i que tenen una filla vivint a Trieste parleu-los de nosaltres i digueu-los que llegeixin a aquesta Totxana que sense ells no hauria existit.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!