Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

26 de juliol de 2014
7 comentaris

Al senyor Jordi Pujol i Soley

Benvolgut senyor,

Fins no fa gaires hores aquesta carta hauria tingut un inici molt diferent ja que m’hauria adreçat a vostè amb un “Benvolgut Molt Honorable President”, que és el tractament que des del punt de vista institucional li correspon. També hauria fet servir el “vos” –un recurs de respecte que m’encanta i que defenso aferrissadament– per comptes del “vostè” que en aquesta ocasió utilitzaré. Potser tot plegat li semblaran manies, petites vanitats del llenguatge, però he de reconèixer, senyor Pujol, que em són d’allò més útils per agafar el to del que li vull dir.

És evident que aquesta carta sorgeix com a reacció a la declaració que vostè va fer ahir mateix a propòsit d’uns diners que tenia a l’estranger sense regularitzar des de l’any 1980. És a dir, des de l’època que va ser designat per presidir el nostre país.

El mes d’abril de 1981 vaig tenir l’oportunitat –i l’honor– de començar a treballar al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya en una feina de caràcter tècnic que, amb diferents modulacions i graus de responsabilitat, he mantingut fins al desembre de l’any passat quan em vaig jubilar com a funcionari de Cultura, departament al qual vaig ingressar l’any 1988.

Puc dir, per tant, que he conegut de prop i des de dintre els vint-i-tres anys de govern de CiU, les dues legislatures dels governs “tripartits” i el retorn de CiU sota la presidència del Molt Honorable Artur Mas. És a dir, la pel·lícula completa: els anys de majoria relativa, els de majoria absoluta, el declivi convergent i el canvi protagonitzat pels Molt Honorables Presidents Maragall i Montilla.

Treballant a Cultura, com era el meu cas, he tingut a més a més un plus de varietat ja que vaig poder conèixer de prop l’etapa de la consellera Mieras i, molt fugaçment, del conseller Mascarell (època PSOE d’aquí), la del conseller Tresserras (època ERC) i novament la del conseller Mascarell, en aquests darrers temps ja integrat en el govern de CiU.

Així doncs, després de trenta-dos anys en contacte proper en els departaments on he treballat amb els diversos equips que han governat Catalunya puc dir amb orgull que fos quin fos el color de la jaqueta de qui em manava, la meva condició de tècnic amb un cert prestigi (fa lleig dir-ho, ja ho sé) de persona assenyada i competent en la seva feina –un tècnic que, a més a més, no solia quedar-se mut quan calia denunciar coses que no es feien bé– m’ha permès mantenir-me amb una notable dosi d’independència personal.

Ho diré d’una altra manera: en tots aquests anys ningú m’ha temptat –ni suggerit, ni amenaçat– perquè m’afiliés a cap formació política i, per tant, en la meva cartera els únic carnets que porto són el d’identitat (en el qual, per cert, molt aviat canviarà el nom del país que l’encapçala), el de conduir, el del Bon Preu i el del RACC. Ara bé, durant molts anys de la meva vida si algú em preguntava com em definia tenia pocs dubtes: admirador de la personalitat de Jordi Pujol. “Pujolista”, vaja.

Vostè, senyor Pujol, va ser el primer polític que va parlar a la meva generació de valors i de principis ètics com a elements a defensar més enllà de les maniobres estratègiques de cada moment, que era el que preconitzava la majoria dels altres actors del teatre polític de la Transició i de més cap aquí. En la pugna entre el pragmatisme i l’humanisme vostè es decantava sense cap dubte per aquesta darrera opció i a mi em semblava –i m’ho continua semblant– que, sí senyor, és així com ha de ser.

Més cap aquí, la seva decidida defensa del procés cap a la sobirania –que contradeia de forma notòria moltes de les conviccions que durant molts anys vostè havia proclamat públicament– era una actitud que prestigiava i donava gruix moral a aquest moviment cap a l’Estat propi del qual una gran quantitat de ciutadans ens sentim partícips.

I ara, de manera inesperada (i, deixi-m’ho dir, cruel), descobrim que durant tots aquests anys vostè ens ha amagat una història no gaire edificant.

Sé que molta gent des d’ahir a la tarda viu una immensa decepció. Conec alguna persona que m’ha confessat que aquesta nit no ha dormit i que ara veu el futur del nostre país més negre que mai. Unes actituds certament comprensibles però que crec que no corresponen ni al que ara necessitem ni al que, realment, estem vivint.

I dic això perquè, si no estava ja morta i enterrada, ahir per la tarda va quedar definitivament liquidada la Transició. Quin descans, Déu meu! Ja no ens queda cap lligam amb el passat i els serveis prestats que podien quedar pendents de reconèixer ja els podem donar per satisfets.

¿Sabeu què vol dir això?

Vol dir que ja tenim les mans lliures per obrir el nostre propi procés. Fem cap i net per poder construir un país nou de trinca des d’un bon començament. Tot el que hem viscut fins ara ens ha servit per fer durícies, i no ens n’hem de lamentar. Però ara ja no hem de parar ni mirar enrere.

Ja he dit més amunt que he conegut de prop les maneres de governar el dia a dia d’unes quantes opcions polítiques i, francament, sense entrar en detalls ara mateix no posaria la mà al foc per cap. Em falten les que no he tingut ocasió de conèixer, però segur que tot això que m’he estalviat perquè tampoc m’ofereixen gaires garanties. Vist així el panorama podria semblar desolador i, en canvi, crec que és més prometedor que mai perquè tinc la convicció que entre nosaltres hi ha gent prou neta d’esperit i prou clara de cervell com per creure que ens en sabrem sortir amb èxit. Treballant molt, però guanyant al capdavall.

Acabo ja, senyor Pujol. Evidentment la meva sensació de gratitud cap a vostè per tots aquests anys no ha desaparegut en absolut, però ara la gratitud l’acompanya un sentiment de profunda pena… Cada vegada hi ha menys gent de missa però quan jo hi anava recordo un Evangeli en el que Nostre Senyor aconsellava als seus deixebles que seguissin tot allò que predicaven els que manaven en el temple, però que no els imitessin en allò que practicaven en la vida real.

Si fa no fa vindria a ser això, crec…

Des del respecte i amb cordialitat el saludo molt atentament,

 

Joan Josep Isern

 

 

  1. sento discrepar d’en Joan Josep Isern. Per mi la figura del President Pujol mai m’ha seduït i sempre l’he vist tèrbola. Als meus 53 anys vaig poder seguir tota la transició amb interès i crec, certa entesa.
    Jo he estat independentista d’ençà la universitat, el 1979. En Pujol m’ha semblat una persona poc interessant bàsicament per la seva manca d’ambició nacional SEMPRE.
    2 detalls sense importància, però per a mi molt gràfics i clars:
    La competència dels mossos en tràfic, per exemple, va ser una concessió INCONSTITUCIONAL de l’Aznar la legislatura 1996-2000,prova fefaent que amb ambició s’hagués pogut assolir un GRAN PEIX al cove.Tenia moltes ganes de ser President d’Espanya i havia guanyat al PSOE només per 120.000 vots. Li calia els vots de CiU obligatòriament per ser President. Que hagués estat de Catalunya si aleshores hagués fet una demanda com per exemple TOPALL a la Solidaritat en forma de llei o un sistema en que no es pogués trangredir sota cap concepte?
    A l’enterrament de l’Ernest Lluch, (novembre-2000) la periodista Gemma Nierga va fer aquell al·legat a la negociació política amb Euskal Herria. En Pujol mesell, no solament pel que va dir, sinó per la postura física de inferior obedient li va xiuxiuejar al president Aznar: “ESTO NO ESTABA EN EL GUIÓN” només li calia afegir QUE ESCANDALO SEÑOR, USTED QUE MANDA DE VERDAD!!!!

    1. D’acord amb en Josep, es vantava dallò del peix al cove i l’ensarronaven a cada suposada competència transferida. Un tap per a l’independentisme.

  2. Una persona que s’ha omplert la boca amb Catalunya i que desprès ells i els seus fills no cumplisin amb les obligacions tributarias, bé per no pagar diversos impostus com el confiscatori de successions o per domiciliació amb un altre comunitat autonoma per que es pagaban menys impostus, és una bufetada pels catalans. L’impost de successions ha estat per moltes families un gran problema a l’hora de pagar-lo pel caracter confiscatori que ha tingut i que a sobre aquets senyor confessi que amb 23 anys de president no ha tingut temps de regularitzar els seus impostus amb les amnisties fiscals que s’han fet al estat ,un insult a l’intel.ligencia. Pel que fa el proces cap el estat propi res canvia , em de tractar de coemnçar de nou i tractar que les coses siguin més netes.

  3. Jo només puc dir “gràcies, President, per aquest darrer servei al país”. Ho dic sense ironia. Per la seva trajectòria, per haver estat durant tants anys el referent de molts catalans, el President Pujol tenia un cert dret a somiar uns funerals d’Estat per al dia que es morís. Després d’aquesta confessió, potser tindrà un enterrament multitudinari, però sembla que restarà força lluny de l’últim adéu que se sol tributar als pares de la pàtria. Podria haver ajornat la confessió; podria haver esperat a morir-se… però probablement sabia que l’Estat Espanyol tenia aquesta informació guardada per fer-la esclatar l’11 o el 12 de setembre, o encara pitjor, el 8 de novembre.
    Amb aquest reconeixement de culpa (gairebé impossible d’esperar en cap dels exemplars polítics de la fauna ibèrica que avui el vituperen), i a costa de torpedinar el seu prestigi personal i institucional, en Pujol ha cremat un dels grans asos a la màniga dels enemics del procés i de la Llibertat. Per tant, i malgrat tot, gràcies, President, per aquest últim i dolorós servei.
    Ara més que mai, ha arribat l’hora de girar full. I encetar un país nou.

  4. Comprenc molt bé tots aquells que han desconfiat del senyor Pujol, jo em puc comptar entre ells. Durant molts anys m’ha tret de polleguera la seva actitud submisa i claudicant. No el vaig votar mai i des del meu independentisme el veia gairebé com un col·laboracionista.
    Però també s’ha de reconèixer que va fer moltes coses bé i no crec que sigui ara el moment adient per passar comptes. La història el jutjarà millor, i si més no estic convençut que el seu independentisme actual és sincer.
    Per mi l’única cosa que compta és la independència de Catalunya. Heu llegit el llibre de l’Eugènia Pagès, L’Espanya de sempre? És tan brutal el que porten fent les elits espanyoles des de fa 400 anys que, en comparació, la petita estafa que hagi pogut fer el senyor Pujol no té cap importància. D’acord que sembla que faci mal al moviment independentista, això és el que intentaran de totes totes, però la independència de Catalunya està molt per sobre d’una sola persona, per molt que hagi esta el President de la Generalitat. La voluntat de ser lliures és el més important.

  5. Construir un país nou de trinca? Em sobte veure i llegir tant de comentari que es creu que quan siguem independents això serà la panacèa…quan va sortir el cas Banca Catalana, els fiscals Villarejo (sí, el que ara està a “Podemos” i Mena) dos persones que si en una cosa destaquen es en la seva honestedat, van quedar anul·lats en aquell cas. I desprès d’aquell van venir tants i tants, la majoria casos que van ser tractats amb “sordina” i que va donar nom a allò de l’oàsi català: el cas Casinos, el Conseller Culell, Planasdemunt, Millet,el 3% que denunciava Maragall, ara les ITVs, etc. …quan el cas Banca Catalana, el Sr. Pujol es va embolquillar amb la senyera i va dir allò de l’atac contra Catalunya.
    No tots, obviàment, però molts dels lladres de sempre, són els que ara es pugen al carro de la independència. Que Déu ens agafi confessats si aconsegueixen les seves fites. Tot el Mas (todo el Cortijo) per a ells només… Començar de Zero? No serà amb CDC ni amb UDC. Aquest dos partits hauríen de desaparèixer…i poca o gens confiança em provoca ERC ni d’altres independentistes ni aquesta obscura ANC que no ha escollit ningú…

    1. S’ escull el partit polític, en afiliar-te i/o votar-lo. A les Associacions, s’ hi participa voluntàriament, com a afiliat/da o com a simpatitzant. “Obscur” és qui no vol conèixer més i diu sense saber del tot: per intoxicar? Cal mesurar les paraules. L’ ANC no s’ escull, perquè és una Associació i, en conseqüència, mai no s’ ha presentat a eleccions autonòmiques o generals. En democràcia votem als partits polítics, no a les Associacions (imagina que sortissin a les butlletes totes les Associacions…de veïns, de l’ AMPA, d’ Amics de la Mare de Déu de Lourdes… Quin caos, no? Parlem amb rigor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!