Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Acabo aquesta benemèrita sèrie de quatre apunts musicals pensats per fer-vos més dolça la tornada a la vida quotidiana amb una altra joia. Es tracta de la versió musicada d’un poema titulat ‘Plus Ultra’ que forma part d’‘Al Cel’, el llibre de Jacint Verdaguer que es va publicar el 1903, un any després de la seva mort.

La cançó apareix a ‘La manera més salvatge’ el primer disc del tàndem Enric Casasses-Pascal Comelade que, tal com podeu veure aqui, vaig posar a dalt de tot en la llista dels discos catalans apareguts el 2006 que m’havien agradat més.

En aquella ocasió detallava els motius per a la tria: ‘Escolteu “Plus Ultra”, una de les joies de “La manera més salvatge” i gaudiu de la manera tan intel·ligent com el tàndem Casasses & Comelade ha combinat els mots del poema de mossèn Cinto amb la melodia de “Knocking on heaven’s door”. Per una raó molt senzilla: perquè, amb un segle de distància entre l’un i l’altre, Verdaguer i Dylan ens expliquen una història molt similar.’

Plus Ultra

Estello, fai-te clara
car cerque moun camin

Allà dellà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo camp del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.

– Estrelleta- jo li he dit -,
de la mar cerúlea gemma,
de les flors de l’alt verger
seies tu la darrera?

– No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.

És sols lo començament,
lo que prenies per terme.
L’Univers és infinit,
pertot acaba i comença
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i aon tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera,
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!