Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
“Abans no arribin”, una interessant reflexió d’Esther Vera amb Antonio Scurati al rerefons.
Antonio Scurati (Nàpols, 1969) és un historiador italià que s’ha especialitzat en l’estudi del feixisme, aquell fenomen iniciat al seu país fa un segle que teòricament va ser derrotat durant la Segona Guerra Mundial i que, amb unes altres formes externes, sembla que actualment gaudeix –aquí, a Itàlia i arreu del món– d’una inquietant bona salut.
Sobre el seu projecte “M” dedicat a la figura de Benito Mussolini –un conjunt de cinc llibres que considero de lectura imprescindible– ja vaig parlar en aquestes Totxanes temps enrere (vegeu aquí), però ara m’adono no he fet cap esment al seu llibre (de lectura igualment imprescindible, al meu parer) “Feixisme i populisme. Mussolini avui” (Editorial Afers, 2025) que en una setantena de pàgines reprodueix el discurs que Antonio Scurati va pronunciar el 29 de setembre de 2022 en els ‘Rencontres Internationales’ de Ginebra, unes trobades que des de 1946 s’organitzen cada any amb l’objectiu que un grup d’escriptors i intel·lectuals estableixin un diàleg cultural entre nacions encaminat a preservar la pau.
Val a dir que la data del discurs de Scurati és summament significativa perquè correspon a pocs dies després de les darreres eleccions generals celebrades a Itàlia, unes eleccions en les que el partit neofeixista ‘Fratelli d’Italia’ va erigir-se com a força més votada, cosa que va comportar l’arribada a la presidència del govern de la senyora Georgia Meloni.
Ho torno a dir: el llibre, traduït per Gustau Muñoz que també signa l’epíleg, em sembla absolutament recomanable no només per llegir-lo i prou, sinó per anar tornant-hi una vegada i una altra perquè els temps demanen que ens anem preparant davant de l’amenaça d’aquesta gentussa.
I el mateix us dic en relació a aquest llibre de Michela Murgia sobre el qual també vaig parlar en aquestes Totxanes (vegeu aquí).
Avui, però, vull reproduir l’article que ha escrit Esther Vera, directora del diari Ara, en el qual reflexiona sobre el feixisme i la manera de combatre’l a partir del que Antonio Scurati ha escrit en els darrers temps. I molt especialment en la conferència que us he esmentat més amunt.
Com sempre, he destacat en vermell aquells fragments que em semblen més interessants.
Abans no arribin
Esther Vera, directora del diari Ara
Diumenge 2 d’agost de 2026, secció L’Observadora
(podeu llegir-lo també aquí)
La lliçó més inquietant dels llibres d’Antonio Scurati sobre el feixisme és que no va imposar-se només per la força. Els totalitarismes no són la victòria d’uns fanàtics sobre una societat innocent corrompuda per l’ambició d’un líder. Va ser també una suma de pors, renúncies, oportunismes i complicitats. Una democràcia cansada va deixar de defensar-se; unes elits van creure que podrien utilitzar Mussolini; una part de la societat va acceptar la violència a canvi d’ordre. Es va deixar seduir.
Scurati explica que Mussolini va comprendre una cosa essencial: la por pot ser políticament més poderosa que l’esperança. La Itàlia posterior a la Primera Guerra Mundial vivia entre la frustració nacional, la conflictivitat social, la inflació, la por a la revolució i la sensació que el vell ordre s’esfondrava. El feixisme no va resoldre aquelles angoixes. Les va organitzar.
La seva gran habilitat consistia a simplificar. La democràcia és lenta perquè la realitat és complexa: exigeix pactar, discutir, escoltar interessos contraposats i acceptar que cap problema té una solució total. El feixisme ofereix una sortida molt més còmoda. Converteix el conflicte en una batalla entre patriotes i traïdors, entre el poble autèntic i els que el corrompen. No demana comprendre el món, sinó que se satisfà assenyalant culpables.
Els socialistes, els sindicalistes, els intel·lectuals, els estrangers, els dissidents: sempre hi ha algú a qui atribuir la decadència, la incertesa o la incomprensió del món. La por es transforma en energia política. El líder apareix aleshores com l’únic capaç d’imposar ordre, tot i que és ell mateix qui ha contribuït decisivament al desordre.
La violència va ser el mètode, no un accident. Els escamots feixistes atacaven cooperatives, sindicats, ajuntaments, diaris i seus de partits. Colpejaven, humiliaven i assassinaven. Però Mussolini va saber combinar el carrer i el palau, l’amenaça i la negociació, la brutalitat i una aparença de legalitat. Mentre els seus homes destruïen l’oposició, ell es presentava davant la monarquia, els industrials i els conservadors com una garantia d’estabilitat.
Aquí hi ha una de les advertències més actuals de Scurati. Les elits no sempre són víctimes del feixisme: sovint en són les facilitadores. Molts dirigents liberals, empresaris i grans propietaris van creure que Mussolini era un instrument útil contra l’esquerra i que, un cop feta la feina bruta, podrien controlar-lo o desfer-se’n. El van normalitzar, li van obrir les institucions i van qualificar de pragmatisme el que era una absoluta manca de principis. La seva inconsistència era un avantatge. No necessitava una doctrina coherent; li bastava olorar l’estat d’ànim de la multitud, amplificar-ne el ressentiment i oferir-se com a encarnació de la seva còlera.
La democràcia no va caure en un sol dia: es va anar entregant a terminis, amb la il·lusió que cada concessió seria temporal i reversible.
Vist amb la perspectiva d’avui és inquietant. El feixisme no només va reprimir; també va fascinar. Va oferir pertinença, joventut, virilitat, comunitat, acció i una idea ridículament pomposa de la nació. Persones insignificants podien sentir-se, de cop, protagonistes de la història. Hi havia desfilades, símbols, himnes, gestos i uniformes. Una estètica destinada a fer emocionant l’obediència. El mal no té sempre un rostre monstruós i perfectament reconeixible. Hem après que, de vegades, és fins i tot ridícul. És aquí on Scurati es troba amb Hannah Arendt i la seva idea de la banalitat del mal. El mal polític no necessita una societat sencera de criminals. En té prou amb una multitud de persones normals que deixen de pensar, s’adapten, obeeixen o decideixen que allò que passa no és cosa seva.
La banalitat explica la facilitat amb què s’estén el mal i el paper que hi juguen els espectadors. Necessita funcionaris mesells, jutges que no vulguin complicacions, periodistes frívols que presentin l’abús com una excentricitat, empresaris que hi vegin oportunitats i ciutadans que prefereixin no saber. Necessita persones convençudes que no cal exagerar, que tot passarà, que algú posarà el límit.
Per això conèixer la història i implicar-se en la societat no és un luxe cultural. És una obligació cívica. Saber com es va imposar el feixisme permet reconèixer els mecanismes abans que adoptin la forma definitiva: la deshumanització de l’adversari, el regne de la mentida, el menyspreu del sistema democràtic, els atacs a la premsa, la conversió del discrepant en enemic i la garantia d’un món ideal tot i que inexistent.
En determinats moments, la ignorància es converteix en una forma de col·laboració. La ignorància no ens fa innocents. Qui no vol veure la degradació de les institucions pot acabar acostumant-s’hi.
La por és fàcil. Demana protecció, obediència i culpables. L’esperança és més exigent: reclama coneixement, responsabilitat i coratge. No consisteix a negar els perills, sinó a impedir que siguin utilitzats per destruir allò que pretenen salvar.
La gran advertència de Scurati és que el feixisme no comença quan apareixen les camises negres. Comença molt abans: quan una societat considera que la força és més eficaç que la paraula, que la llibertat és un luxe en temps difícils i que la dignitat d’alguns es pot sacrificar per tranquil·litzar els altres. La por ja ha començat a fer-se lloc en el nostre temps i s’ha de triar. D’entrada, s’ha de triar si es vol estar informat.
Per completar el lot dedicat al diari Ara d’avui –una edició que al meu parer ha estat especialment inspirada– us reprodueixo també l’editorial que tracta de la creixent tendència de la gent a no buscar la informació i a esperar que les plataformes l’hi facin arribar amb tots els biaixos que això comporta.
Com sempre, he destacat en vermell aquells fragments que em semblen més interessants.
Periodisme contra la infoxicació
Editorial del diari Ara del diumenge 2 d’agost de 2026
(podeu llegir-lo també aquí)
Cada cop més gent diu que evita les notícies, i el resultat és una societat menys informada i, per tant, una democràcia més afeblida. Als països on el periodisme va de baixa, el populisme autoritari guanya terreny. ¿Però per què creix el nombre de ciutadans que opten per viure al marge de l’actualitat periodística, que trien no saber, no fer-se preguntes ni buscar respostes, amb tot el que això comporta? Molts ho justifiquen així: perquè creuen que ja estan informats a través de les xarxes socials. Perquè les males notícies els angoixen. Perquè cada cop els costa més distingir què és veritat i què és mentida. Perquè se senten sobrepassats: massa impactes i massa poc fiables.
Internet i les xarxes socials van ser rebuts fa uns anys com una oportunitat per a la democratització de la informació: tothom podia ser emissor i receptor. Avui, però, hem passat d’aquest esperançador miratge inicial al domini de l’entorn comunicatiu per part d’unes, poques, grans plataformes digitals que vehiculen continguts aliens –sense retribuir-los als seus creadors– a través dels quals capten l’atenció de grans volums d’audiència i publicitat. De manera que les plataformes s’enriqueixen econòmicament alhora que empobreixen tant els mitjans periodístics com les notícies i el debat públic, convertit en un sorollós, voraç i veloç batibull on l’evasió guanya per golejada a la reflexió i la informació. Però sobretot guanya la sensació de saturació i, com a reflex de supervivència, la necessitat de desconnexió. En anglès el fenomen ha estat batejat com ‘news avoiding’: evitació de notícies.
La qüestió és que molts ciutadans s’han acostumat a rebre continguts no triats per ells, que els arriben aleatòriament a través de les plataformes, sense garanties periodístiques, en funció d’uns algoritmes opacs que maximitzen l’atracció i retenció d’audiències com a únic objectiu. Ningú coneix els criteris canviants que conformen aquests algoritmes. Per descomptat, no responen a valors cívics compartits. I, per descomptat, qualsevol pot veure com alimenten descaradament la polarització política. Tot plegat empeny massa gent a renunciar a entendre l’actualitat i a quedar atrapats en la xarxa de l’entreteniment i la crispació, i en bombolles que els aïllen.
Per fer front a aquesta desorientació i a aquest segrest de la ciutadania, només hi ha una fórmula plausible: practicar i reivindicar el periodisme rigorós. Defensar-lo a capa i espasa. Cada dia. Davant del perill democràtic i social que suposa una desconnexió creixent, oferir una informació de qualitat, honesta, compromesa i independent. La mateixa gent que diu sentir-se angoixada ha de poder trobar, si vol, acompanyament en els mitjans que ens esforcem per fer periodisme constructiu, valent, plural i seriós. Aquesta és la nostra feina i la nostra aposta. Com més soroll i més infoxicació, més necessaris som els qui oferim una alternativa basada en els valors del bon periodisme de sempre, però fent servir amb sentit i amb una praxi ètica totes les eines tecnològiques a l’abast, inclosa la intel·ligència artificial. Aquest és el compromís de l’ARA amb els nostres lectors: oferir-los una dieta comunicativa sana.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El paper de les xarxes socials en la manipulació de l’opinió pública és tant gran que el seu abast es difícil de mesurar.
La quantitat d’informació , millor seria dir-ne contingut, que s’hi aboca cada minut, fa que sigui un monstre fora de control. Potser no tant fora de control perquè qui introdueix els algoritmes sap que té a les seves mans el control de mitja humanitat. Sí li afegim les subtils o barroeres intervencions de la IA, ja no sabrem que és real o no i que és cert o inventat.
Podríem també pensar que els periodistes honrats acabin tant desinformats com nosaltres per molt que s’hi escarrassin. Ens haurem de preguntar quines seran les autèntiques fons fiables. N’hi hauran?