Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
En un programa de ràdio que es va fer molt popular durant la dècada dels vuitanta Luís Arribas Castro pregonava que la ciutat és un milió de coses. Una frase que, per associació d’idees, sempre he relacionat amb aquell llibre que Manuel Vázquez Montalbán va publicar l’any 1987 que es titulava “Barcelonas”. En plural.
Són dos conceptes que em serveixen per explicar que en totes les aglomeracions humanes –especialment si són grans com Barcelona; en un poble passa també, però menys– és molt difícil tenir un coneixement puntual de TOT el que hi passa i de TOTHOM qui hi viu. Per entendre’ns: la ciutat està formada per un munt de capes diferents, talment com els estrats d’una excavació arqueològica.
Habitualment el nostre contacte quotidià incideix amb una certa intensitat en tres o quatre –cinc, com a molt– d’aquestes capes: el veïnat del barri, el lloc on treballem, l’escola dels fills, les activitats culturals o de lleure que ens interessen, alguna entitat de la que siguem socis… i poca cosa més.
I tanmateix amb això ja en tenim prou –el dia només té vint-i-quatre hores!– per considerar-nos membres actius de la ciutat coneixedors de com respira i de bona part dels seus topants més característics. O, si més no, els més afins a nosaltres.
Aquesta és, doncs, una convenció amb la qual ens sentim còmodes mentre no passa res d’extraordinari. Res que trenqui amb la rutina del dia a dia.
De vegades, però, sorgeixen situacions imprevistes que ens trasbalsen. Un trasbals motivat en bona part perquè ens posen en contacte amb alguna d’aquelles capes de la nostra ciutat que fins aleshores desconeixíem. O volíem ignorar.
Per una sèrie de raons que ara no vénen al cas (per explicar misèries sempre hi som a temps, tu) durant els dos últims mesos hem hagut de visitar en diverses ocasions els serveis d’urgències d’alguns hospitals de la ciutat. Com que en tots els casos els motius no eren dels que es consideren de prioritat màxima –vull dir que no hi havia cap cama trencada en tres trossos, ni cap punyal clavat a la panxa, ni fragments de cervell apartats en una bossa de plàstic– abans d’accedir a un ‘box’ individual l’espera inicial (mai per sota de les quatre hores) la vàrem fer en un passadís on anaven instal·lant els pacients a mesura que anaven ingressant.
En situacions com aquestes si el cos i el cap t’ho permeten hi ha una via d’evasió contra l’avorriment de l’espera que mai falla: tafanejar en les circumstàncies dels altres col·legues d’infortuni. Escoltar les seves explicacions al mòbil o a la persona que els acompanya o, si es mantenen en silenci, especular per l’aspecte i pel capteniment què els ha passat, qui són i d’on venen.
En un escenari com aquell de seguida t’adones que hi ha gent gran que viu sola. Ja sigui perquè realment està sola al món o perquè té fills o familiars amb qui no es relacionen o que, senzillament, viuen lluny. I sort, encara, de la veïna del replà que s’ha ofert per acompanyar fins a l’hospital.
I pertot, com un baix continu, la por. Una por combinada amb la incertesa quan és el primer ingrés que es pateix. O una resignació obligada quan resulta que aquest és el quart des que va començar l’any.
O l’angoixa d’una noia molt jove que arriba acompanyada de dues amigues tan joves com ella apretant-se amb força la panxa i plorant de tant en tant a mesura que el dolor ve i va.
O la impotència clavada en el rostre d’aquella parella de turistes d’edat veterana que l’últim que podien imaginar és que completarien el viatge amb el coneixement de la fosca realitat d’un servei hospitalari d’una ciutat que no és la seva.
També inquietud, i desarrelament, en aquelles persones de procedència àrab, paquistaní o de més avall del Sàhara. Generalment a causa d’algun accident mentre treballaven i acompanyats per algun compatriota que es defensa com pot en la llengua amb què els metges l’atendran.
Tot plegat apunts presos del natural després d’algunes hores d’espera, observació i tafaneria (una cosa porta a l’altra) que ens encaren sense gaires contemplacions amb situacions que passen tots els dies però de les quals no arribem a ser-ne del tot coneixedors. Per allò que deia en començar de les diverses capes de la ciutat on vivim.
I també perquè mai estem disposats a afrontar realitats com aquestes, si és que no tenim més remei…
NOTA: El títol d’aquest apunt fa esment a una possible utilitat com a carta adreçada als nostres tres néts. Aquesta era la intenció quan vaig començar a imaginar-lo. Ara, però, després d’haver-lo escrit m’adono que el que hi dic no deixar de ser una variant més d’aquell costum que tenim ‘els grans’ de traslladar les nostres experiències als més joves amb la utòpica esperança que els servirà d’avis perquè aquestes coses no els vinguin de nou. Vanitat de vanitats, que diria el clàssic. Quan els arribi el moment ballaran amb la música que soni en aquells moments. Perquè, certament, es tracta d’una experiència que serà d’ells, de la néta i dels dos néts, en el moment que correspongui. Mantinc, però, les frases entre parèntesi del títol. Si més no perquè quedi constància que ‘els grans’ som així i que tot això s’ha escrit amb bona voluntat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’any 1969 vaig acabar la carrera de Medicina i l’any següent vaig entrar de resident de Traumatologia a l’Hospital de Vall d’Hebron. En aquell temps encara no hi havia l’examen MIR i, de les cinc places convocades, només se’n van cobrir quatre.
Ens van fer presentar un dissabte de gener i, després de la benvinguda, em van comentar que entrava de guàrdia a Urgències sempres, això sí, sota la supervisió d’un adjunt veterà.
Fets els tres anys de resident —en aquell temps eren tres—, em van fer adjunt i vaig estar treballant fins al 1984, quan vaig passar a la gestió sanitària. Com que no érem tan sofisticats com els MIR actuals i el sou era molt minso, ens apuntàvem a totes les guàrdies que podíem. El promig era d’unes 50-60 guàrdies l’any, de 24 hores i sense lliurar l’endemà.
Així doncs, vaig calcular que, en els 14 anys que vaig fer de traumatòleg, si posava les guàrdies una darrere l’altra, m’havia passat dos anys de la meva vida fent guàrdies… I si hagués seguit al mateix ritme abans de jubilar-me, hauria deixat tres anys més de la meva vida continuant fent guàrdies. No és que això em decidis passar a la gestió però va ser un factor més a considerar.
He explicat tot això arran del teu article, ja que a Urgències, a més de servir com una formació impagable per a l’especialitat, vaig veure passar tot tipus de persones, amb els problemes i les casuístiques més insòlites que et puguis imaginar.
La sala d’espera ens ofereix una visió, per dir-ho d’alguna manera, de la problemàtica de les persones. Però quan alguns dels pacients entren als boxs, et dones compte de la magnitud dels problemes, independentment de la patologia concreta que presentin.
Reitero que he vist de tot, i per això m’ha agradat especialment el sentit del teu article. Per a mi, aquells anys van ser una gran escola de vida.
Tant la meva muller com jo, per l’edat avançada com per la seva malaltia crònica, hem hagut d’anar a urgències de l’hospital en més d’una ocasió.
Som a Manresa i tenim el moderníssim i gran Hospital de Sant Joan de Déu on el triatge a urgències es fa en pocs minuts però la visita pot trigar hores.
Com comentes, la sala d’espera, tot i els cartells de guardar silenci, es converteix en una tertúlia on la gent explica les seves malalties, problemes familiars i tota mena d’intimitats com si estiguessin en una sessió de psicoteràpia de grup.
La gent t’ensenya cicatrius, ferides, nafres de tots colors i llàgrimes de patiments només que allarguis la conversa una miqueta.
El que no esperes veure és dues dones, sense cap malaltia ni esperant visita, passant el matí només pel gust d’estar xerrant amb altres persones i confessant-ho amb tota franquesa.
Ho vaig estar comentant amb la nostra metgessa de família al CAP i em va confirmar que és habitual veure dones, més sovint que homes, que passen matins o tardes als centres hospitalaris i consultes als CAP . El recurs de la gent que se sent sola. Parlant amb desconeguts però que tenen moltes coses en comú. Alleujant el sentir-se sol.