Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

16 de febrer de 2021
1 comentari

A propòsit de Quico Vilaró i els seus ‘Objectes perduts’ (1).

Els que hi entenen d’aquestes coses diuen que no és gens estrany que el fenomen de la creació artística vagi acompanyat de grans patiments interiors per part del creador.

Jo, que no em considero gaire entès en negociats de tanta profunditat com aquests, penso que, com tot a la vida, aquesta opinió admet uns quants matisos. Vull dir que estic segur que alguns artistes -anem més a gra: alguns escriptors, que és el tema que jo toco més- quan s’hi posen no necessàriament han de travessar un calvari. Ben al contrari, segur que fins i tot es diverteixen.

Aquesta seria, però, la primera meitat de l’enunciat. Falta l’altra meitat. Vull dir que quantes vegades hem llegit una novel·la o un recull de poemes i hem tingut la impressió (la certesa, gairebé) que l’autor s’havia divertit molt creant uns personatges, muntant la trama de l’argument o component uns versos… però, en canvi, quan allò sortia a buscar-se la vida aquell plaer inicial no arribava al lector amb la mateixa intensitat. Fins i tot, de vegades, ni li arribava.

He fet tota aquesta marrada inicial perquè la primera cosa que vull dir d’Objectes perduts, la novel·la del debut de Quico Vilaró (Barcelona, 1962), és que té tota la pinta que l’autor s’ho ha passat bomba escrivint… i que aquesta sensació arriba al lector de manera bastant nítida. O, si més no, al lector del qual puc parlar amb més coneixement de causa: jo.

Circumstàncies concretes de la meva vida actual (res greu; ho vaig explicar aquí) fan que aquestes setmanes tingui molta més feina que temps i, per tant, em veig obligat a subordinar la meva afició a la lectura a la brega del dia a dia que em suposa ser el comissari de l’Any Joan Triadú. Sobretot ara que ja ha començat el programa d’activitats i estem a punt de fer-ne la presentació oficial a la premsa.

Amb tot això vull dir que la setmana passada vaig començar a llegir el llibre de Vilaró i que per necessitats més peremptòries he hagut d’aturar-me en un punt situat una mica més enllà de la meitat de la novel·la (que té quasi cinc-centes pàgines). Com ja he explicat aquí mateix diverses vegades, el meu costum és que quan vull parlar d’un llibre ho faig després d’una lectura (de vegades dues) atenta i concentrada, circumstància que, com dic, ara com ara no es compleix pel que fa a la meva aproximació a ‘Objectes perduts’. I, de passada, val la pena saber que un altre costum que procuro seguir fidelment és no despatxar mai les coses amb allò que els tauròmacs diuen ‘una faena de aliño’. O m’hi poso o no m’hi poso.

Quedeu-vos de moment amb el que ara us dic: Quico Vilaró ha escrit (fins allí on he llegit) una primera novel·la molt solvent i molt agradable de llegir. L’ha editada la lleidatana gent de Pagès Editors que l’ha inclosa en una col·lecció dedicada a la novel·la negra, una adscripció de gènere que a mi em sembla una mica discutible però que potser quan hagi enllestit tota la història em semblarà més coherent del que m’ho sembla ara mateix.

Entomo, doncs, el compromís de no deixar-vos amb la mel a la boca i tan bon punt hagi fet els deures ‘comissarials’ més urgents tornaré a parlar de Quico Vilaró i dels seus ‘Objectes perduts’.

És a dir, que CONTINUARÀ.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!