Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comenca aquí)

Finalment un dia de l’any passat vaig saber que la Silvana tenia ja editor per a la seva novel·la. Una bona notícia per sí mateixa, és clar, però molt millor encara quan vaig saber que qui havia decidit apostar pel llibre era Josep Cots, l’home de les Edicions de 1984, al meu parer una de les persones més honestes i competents que circulen pel nostre paisatge editorial. No m’invento res: em remeto simplement al seu catàleg (vegeu-lo aquí) i a la notable qualitat mitjana dels llibres que treu al carrer. Una qualitat que abasta tant el contingut com el continent. És a dir, la tria dels autors, però també la composició dels textos, el disseny de les portades i, sobretot, el seguiment de cada original pel qual decideix apostar fins aconseguir extreure tots els valors que l’obra porta a dintre. Allò que en terminologia anglosaxona es coneix com “editor” i que aquí no deixa de ser, dissortadament, una “rara avis”.

Cots, a més a més, és home de poques presses i de paraula. Les dimensions de la seva editorial li permeten controlar el procés de cada llibre i això es tradueix amb un flux de novetats menor que el d’una editorial de més envergadura. Un fet que, pel que veig, l’amoïna més aviat poc. També, com he dit, és un home de paraula. “M’ha dit que el llibre me’l publicarà passat l’estiu de l’any que ve. Gairebé em sembla mentida”, em va dir la Silvana. “T’hi pots posar de peus, que així serà”, li vaig contestar jo. I, efectivament, el dia 1 de setembre “La mecànica de l’aigua” va arribar puntualment a totes les llibreries.

Amb la publicació es va posar en marxa el procés habitual en aquests casos. I un dels rituals va ser la presentació del llibre a l’Ateneu de Sant Just, la vila on l’autora viu i treballa (a Cal Llibreter, per cert) amb el seu estimat Arnau. L’acte es va celebrar el dijous 22 de setembre i amb aquest humil redactor de Totxanes exercint com a presentador de la criatura.

Com que les meves intervencions s’alternaven amb les lectures que feien Clara Segura i Roger Cònsul, vaig dividir la xerrada en unes quantes parts que intentaré resumir en aquest apunt d’avui i en algun altre que el seguirà en els propers dies.

Tal com tenia costum de fer quan era jove i em dedicava a aquests afers, vaig començar amb un text escrit (tot i que en declamar-lo acostumo a introduir-hi variacions) per continuar, un cop trencat el glaç, a desenvolupar el discurs a partir d’esquemes. Aquestes varen ser, doncs, les paraules de la meva primera intervenció:

“Un bon llibre és com una esfera. Té una aparença externa bella, harmònica, ben acabada, contundent… I per dintre la seva estructura és coherent, sòlida i ben travada. Tan ben travada que és molt difícil esmicolar un bon llibre sense deixar-se’n trossos pel camí.

És per això que crec que els bons llibres són uns artefactes difícils d’explicar. Perquè sempre, per molt que t’hi vulguis esforçar a no deixar-te coses en el tinter, esdevens reductiu.

I perquè, a més a més de les coses que et deixes, resulta que cada lector fa també la seva tria. Una tria que segurament no coincidirà del tot (o gens) amb la meva. I perquè estic segur que jo mateix, en una futura lectura (els bons llibres els acostumo a rellegir), trobaré aspectes nous que ara potser m’hauran passat desapercebuts.

Això és el que em passa amb els bons llibres. I molt especialment amb aquest debut literari de Silvana Vogt. Perquè (ara m’adono que no ho havia dit encara, però ja s’ho deuen haver suposat) tinc la impressió que “La mecànica de l’aigua” és un llibre molt remarcable. Un gran llibre, vaja.”

I a continuació va prendre la paraula la veritable protagonista de la sessió: la Silvana Vogt.

(Si hi cliqueu al damunt, la fotografia creix una mica més)

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!