Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

28 de setembre de 2019
0 comentaris

“A mos bescantadors”. Miguel Poveda canta Verdaguer.

Dedico un apunt més a Jacint Verdaguer (vegeu aquí l’anterior) i als problemes a què va haver de fer front en la darrera etapa de la seva vida. Més concretament em centraré en “Flors del Calvari”, un dels seus últims llibres i reproduïré el resum que en fa Maria Àngels Verdaguer Pajerols, curadora del volum corresponent -aparegut el 2015- de l’Obra Completa en Edició Crítica de Jacint Verdaguer que ha publicat l’editorial vigatana Eumo.

“Amb Flors del Calvari es posa a les mans del lector un estudi complet d’uns poemes escrits per un Verdaguer humiliat i decebut però amb una gran capacitat creativa. Hi trobem poemes de referència com «A mos bescantadors», musicat per Miguel Poveda, «Sum vermis» o «Vora la mar».

El 1895 Jacint Verdaguer treballava intensament en la seva obra: l’octubre publicava el poema Sant Francesc i els articles Un sacerdot calumniat (En defensa pròpia) i el desembre —amb data de 1896— sortia Flors del Calvari. Tres llibres que reflecteixen la crisi que havia començat la primavera de 1893, amb la sortida cap a la Gleva, i que s’havia intensificat l’estiu de 1895 amb la fugida del santuari cap a Barcelona, la suspensió a divinis, el «Comunicat» i la primera sèrie d’En defensa pròpia a la premsa. El drama va trobar ressò en la literatura i les circumstàncies biogràfiques van accentuar l’evolució de la seva escriptura cap a una literatura del jo. Així, Flors del Calvari, «Llibre de consols», en termes religiosos mostra la profunditat de l’experiència viscuda. Al volum, amb un llarg i ben travat pròleg, dos interessants poemes introductoris centrats en Crist i el poeta i dues-centes vint-i-vuit composicions en tres seccions —«Crucíferes», «Esplais» i «Flors de Miracruz»—, hi trobem des de textos poètics que són expressió del ressentiment, matisat per la resignació cristiana («A mos bescantadors», «A un detractor», «A mos defensors», «Vora la mar» o «Lo calze i l’arpa»), fins als que són cants espirituals adreçats directament a la divinitat («Sum vermis» o «Al crucifix»), passant per les petites corrandes religioses o peces de «poques posades, un xic a l’estil d’ara» que poden consolar el poeta i qualsevol lector, missió de la poesia.”

 


L’any 2005 el cantant de flamenc Miguel Poveda (Barcelona, 1973) va gravar “Desglaç” (vegeu aquí), un recull de dotze textos de poetes catalans de tots els temps amb la col·laboració de diversos músics d’aquí en la composició i els arranjaments.

Precisament el tema que obre el disc és “A mos bescantadors”, de Verdaguer, amb música del mateix Poveda i d’Agustí Fernández i acompanyament al piano de Joan Albert Amargós. Us deixo, doncs, amb els versos de mossèn Cinto, primerament, i després amb la interpretació de Miguel Poveda:

A mos bescantadors

Prou sé que m’avorreixes, mes estic tan tranquil,
que si em llevasses un ull, te miraria amb l’altre benignament.
St. Francisco de Sales

Amadíssims enemics,
si algun me’n vol ser encara,
guardians del meu honor,
miralls de les meves taques,
herbejadors de mon camp,
traieu-me’n les herbes males,
traieu-me espines i tot;
jo us daré foc per cremar-les.
Si flors hi arribo a collir
les guardaré per vosaltres.
Lo bé que m’heu fet és gran;
de genolls a vostres plantes
jo us ne dono grans mercès;
Déu vos ne done la paga.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!