Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

15 de maig de 2013
0 comentaris

A la néta, sobre música.

Un feliç atzar va fer que ahir al matí, amb molt poca estona de separació, entrés en contacte per motius de feina amb dues entitats relacionades amb l’Auditori de Barcelona i per dos afers totalment deslligats l’un de l’altre. Una afortunada casualitat, ja dic. Val a dir, però, que com més gran em faig menys crec en coincidències i més en el fet que de vegades entre les coses s’estableixen lligams invisibles però tanmateix reals, tangibles.
Dic tot això perquè aquestes visites m’arriben en un moment en el qual resulta que des de fa uns quants dies vaig donant voltes a la idea d’escriure alguna cosa sobre la sensibilitat musical i, molt especialment, sobre la manera com estic veient que la Mila, la nostra néta (a punt de complir un any), comença a relacionar-se amb la música.

Dubtava de com enfocaria l’apunt. Fins ara els meus missatges adreçats a aquesta noieta els he despatxat en forma de cartes (vegeu, si no, aquest apunt i els dos que el segueixen) amb l’esperança que algun dia les pugui arribar a llegir. Però en aquesta ocasió no ho tenia gens clar.

Volia trobar la manera més planera i eficaç de dir-li que, vistos els antecedents familiars, és bastant plausible pensar que en el mapa del seu ADN hi ha d’haver un nombre considerable de gens carregats fins dalt de música. I que això per força s’ha de notar.

No és només una intuïció: és un fet que es comprova cada vegada que al seu voltant sona alguna música. La “Dansa núm. 2” de Frederic Mompou, per posar un exemple, que fa que immediatament de començar les seves notes la noieta bellugui el tronc i el cap rítmicament cap endavant i endarrere de la mateixa manera que ho fem els grans quan un ritme ens atrapa l’atenció. Podria dir una cosa similar pel que fa a la banda sonora d’“Amelie”, a les “Musiquetes per a la Bressola” o a temes solts com “Language”, de Maika Makovsky.

Volia dir-li també a la dolça Mila que ha aterrat en un entorn familiar d’allò més propici a l’expressió musical i que ens agradaria que la seva sensibilitat fos prou dúctil com per vibrar amb músiques de diversos tipus. Que entengués que la música és l’acompanyant perfecte dels nostres sentiments i el motor ideal per fer córrer la imaginació i valorar l’harmonia que s’amaga en les coses.

També m’agradaria explicar-li -algun dia, no pas ara- una dèria que des de fa uns quants anys m’acompanya i que els seguidors més pacients d’aquestes Totxanes ja coneixen: la meva teoria sobre com hauríem de celebrar cada 21 de juny l’invent de la Festa de la Música que un bon dia es va treure de la màniga un prestigiós ministre de Cultura francès.

Tot això i molt més volia dir-li a la nostra néta ara que falten pocs dies per complir un any i que ja ha demostrat una receptivitat especial per la música. No sé com ni quan ho acabaré fent. De moment, una mica desmanegada, l’explicació queda aquí. Com una penyora de futur…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!