Resultats de cerca per: d'en Bao
(La sèrie comença aquí) (El capítol anterior el trobareu aquí) Obro el llibre buscant algunes il·lustracions que em semblen especials (en Bao i els seus companys a la fàbrica dels aneguets, al port veient com el vaixell carrega els contenidors plens de joguines, la tempesta a alta mar i el contenidor que s’enfonsa, la superfície
(La sèrie comença aquí) El mes d’octubre passat -ara fa exactament un any- vaig dedicar una llarga tira de set apunts a explicar de quina manera, a través d’una mestra inquieta i motivada, vaig entrar en contacte amb els nens i nenes de l’Escola Castella, de Barcelona (vegeu aquí), gràcies a un conte titulat ‘Els
(La sèrie comença aquí) Mentre pugem fins l’últim pis, al pati de jocs del terrat, l’Eva em parla -amb raó i amb raons- de les condicions complicades de l’edifici. Una construcció antiga i amb una filosofia del que ha de ser un espai dedicat a l’ensenyament superada totalment pels anys. Malgrat la gespa artificial d’alguns
(La sèrie comença aquí) Mentre l’Andrea -la mestra el nom de la qual no recordava en l’apunt anterior- es prepara per fotografiar el moment, l’Eva anuncia que el delegat de la classe de les Crispetes del circ em passarà el conte que tots els nens i nenes de la classe -amb l’ajut dels de tercer,
(La sèrie comença aquí) Tot seguint l’Eva arribo a la porta de la classe. Hi entro i en un dels angles de la sala veig un espai emmarcat per un parell de bancs baixos amb una vintena de nens i nenes asseguts als bancs i a terra, tots amb la màscara posada i mirant cap
(La sèrie comença aquí) L’endemà mateix l’Eva m’escrivia un altre correu en el que em deia: “Avui he explicat tot això a l’escola i estan encantades de la teva idea per fer l’intercanvi. M’hauries de donar uns dies perquè com que a P5 encara no sabem escriure els nostres padrins de 3r ens ajudaran a
(La sèrie comença aquí) Quan li vaig explicar a la Mila la història dels nens i nenes de l’Escola Castella va decidir, amb bon criteri, que els deixaria ‘Els ulls d’en Bao’ amb dos requisits: escriuria al començament del llibre una dedicatòria personal per als alumnes de l’Escola (amb una mica d’ajut per part meva),
(La sèrie comença aquí) Aquell correu inesperat que acabava de rebre de l’Eva deia exactament això: “Vaig buscant el conte del que parlaves en una publicació, els ulls d’en Bao. He anat a l’hospital de Sant Joan de Déu però no el tenen. No el trobo enlloc de fet. A l’escola aquest any treballem sobre
Aquest apunt d’avui el podria haver titulat d’unes quantes maneres. Per exemple ‘Meravelles dels Blocs’. O podria tenir una estructura de carta-conte adreçada a la Mila i al Tom, els meus dos nets. També podria haver-lo titulat ‘Una mestra motivada’, però finalment he optat per la solució més descriptiva de totes les que tenia entre
Un dia de 1992 un vaixell de càrrega que anava de Honk Kong als Estats Units es va trobar enmig del Pacífic amb una tempesta summament violenta; tant, que no va poder evitar que uns quants contenidors acabessin al fons del mar. Un d’aquests portava 30.000 ninotets de plàstic –ànecs, castors, tortugues i granotes de
(La sèrie comença amb aquest article introductori i la Ruta, amb aquest apunt) Després de travessar els carrers estrets del nucli històric de Gràcia no deixa de ser sorprenent l’amplada d’aquest espai en dos nivells que aplega a un costat la part del darrere de la Casa Fuster –una esplèndida façana de composició predominantment plana dissenyada amb
(La sèrie comença amb aquest article introductori i la Ruta amb aquest apunt) La placa de l’avinguda Pompeu Fabra –on ha començat aquesta Ruta— defineix el Mestre com “gramàtic i lexicògraf”. I la placa que a finals de juny d’enguany es va fixar a la façana de l’edifici que hi ha en el mateix indret
Estimadíssima Mila, Avui t’explicaré una escena viscuda el diumenge a casa. Havies passat la nit amb nosaltres i, com bona representant del clan dels Isern, et vares despertar moooolt d’hora. A un quart de 8, aproximadament. Com cada matí, l’àvia sortia de casa per anar a atendre la seva mare, la besàvia velleta, i ens
Fa uns anys vaig sentir per la ràdio un castís que parlava “d’aquesta modalitat del dèficit públic denominada cinema català”. L’apel·latiu, carregat amb una ironia que s’adiu força amb la meva manera d’entendre l’humor, em va agradar tant que me’l vaig apropiar i durant una temporada -la gent que tinc a prop ho pot certificar- cada vegada que sortia a
Quan l’A. i jo ens vàrem casar -parlo de novembre de 1972 i ja avanço que va ser per l’església- sembla que vàrem cometre unes quantes irregularitats respecte els costums de l’època. Unes irregularitats que vistes ara poden considerar-se ingènues però que aleshores -si més no en els cercles familiars respectius- eren prou sorprenents, per