Resultats de cerca per: baixauli
Com els seguidors més veterans d’aquestes Totxanes saben Manuel Baixauli és un dels autors que segueixo amb més constància i interès des que va començar a publicar. L’abril de 2020 vaig preparar aquest índex que, posat permanentment al dia, aplega tots els meus apunts dedicats a aquest escriptor. M’imagino que us servirà de guia pels
Ja és tradició que cada vegada que arriba la revista El Temps a casa la comenci a llegir pel final. Un espai que durant molts anys va ocupar l’article de Joan F. Mira, que després va ocupar Martí Domínguez i que des del desembre de l’any passat ocupa Manuel Baixauli, un dels escriptors més interessants
Tinc la impressió que us pot ser bastant útil tenir agrupats en una sola adreça els nombrosos apunts -no exagero, ja veureu que n’hi ha una quinzena llarga i que el més antic és de 2007- que fins ara he dedicat a la figura de Manuel Baixauli. Un dels escriptors catalans que més m’estimo i
Si se’m demanés de fer una relació dels escriptors que he llegit i rellegit més vegades i també dels escriptors als quals he dedicat més articles als diaris o més apunts en aquest Bloc, estic segur que en un lloc molt eminent de la llista figuraria el nom de Manuel Baixauli. Aquest home amb aspecte assenyat,
Ara fa un any vaig dedicar una sèrie de vuit apunts (vegeu-ne aquí el primer) a parlar de l’obra de Manuel Baixauli, un escriptor valencià que m’agrada molt, tot posant l’accent en “La cinquena planta”, la que fins ara és la seva darrera novel·la. El penúltim apunt de la sèrie (aquest) el vaig dedicar a parlar
(Aquest apunt tanca la sèrie que vaig començar fa vint dies aquí dedicada a aquest escriptor i a la seva darrera novel·la.) Un home pinta damunt d’un mur. El punt des del qual l’observem només ens permet veure el seu clatell en primer pla i una mica més enllà, un pèl desenfocada, la seva mà armada amb un pinzell amb el qual aplica colors i retoca amb
(La sèrie comença aquí) Fa tres o quatre anys, quan semblava que els llibres electrònics estaven a punt d’irrompre amb força en el mercat, vaig escriure en alguna banda que una de les gràcies que li trobava a l’invent era la possibilitat de complementar el text amb apartats en els quals l’autor s’adrecés al lector posant-lo en
(La sèrie comença aquí) “Fora del temps” és el títol del setè article de “Focs perdurables”, el corresponent al número de juliol i agost de 2009 de la revista “L’Avenç”. Comença amb unes frases significatives: “La mort m’obsessiona. Des de sempre. No en tinc por, crec; n’he estat ben a prop i no era precisament la
(La sèrie comença aquí) El conjunt d’articles “Focs perdurables” va sortir publicat a la revista “L’Avenç” en els onze números de l’any 2009. És a dir, per l’època que calculo que Manuel Baixauli començava a donar forma a les primeres versions de “La cinquena planta”. Abans d’entrar en detalls crec que val la pena fixar-nos en el fet que tres dels articles de
(La sèrie comença aquí) El dia 20 de gener d’enguany vaig rebre un correu electrònic de Manuel Baixauli adreçat a una llista general de contactes seus en el qual ens deia: “Em fa goig dir-vos que acaba de nàixer una nova criatura meua, de paper. Es diu La cinquena planta, i serà a les llibreries a partir del pròxim dijous, dia 23.”(n’hi
(La sèrie comença aquí) Si la memòria no em falla, doncs, Manuel Baixauli i jo ja no ens hem tornat a veure més des d’aleshores. Això no vol dir que no hàgim estat en contacte per via postal o electrònica. Sense anar més lluny un dia del mes de juny d’aquell 2008 em va arribar el dibuix de
(La sèrie comença aquí) La primera notícia de l’existència d’un escriptor valencià, de Sueca com Joan Fuster, que es deia Manuel Baixauli i que, de fet, al que aleshores es dedicava era a fer de pintor em va arribar fa uns quants anys. Quinze, més exactament. Va ser quan editorial Columna em va enviar un paquet de novetats entre les
A part de les que es deriven del noble ofici de fer d’avi, hi ha dues activitats a les quals m’estic dedicant de manera força intensa des que a finals de l’any passat vaig entrar en la feliç confraria dels jubilats: llegir sense presses, al ritme que em demana el cos; i endreçar, classificar i seleccionar la
El dia 15 de maig de 2008 es va fer al Palau Robert de Barcelona la presentació del llibre que havia guanyat el Premi de la Crítica Catalana a la millor novel·la publicada l’any anterior. Aquest premi -i sis o set més per la mateixa època- va anar a mans de Manuel Baixauli per “L’home manuscrit”. Com a membre
Ara fa dotze anys, més concretament en el suplement de Cultura del diari Avui del 4 d’abril de 2002, es va publicar la meva crítica del llibre “Verso”, de Manuel Baixauli (Bromera, 2001), guanyador del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2001. Ja vaig explicar aquí que aquests dies estic en plena relectura de l’obra d’aquest interessant autor valencià