Aprofitant aquests dies d’agost previs a la nostra setmana toscana l’A. i jo hem visitat la pedrera del Mèdol per copsar l’abast de les obres de recuperació i endreça del monument i del seu entorn que darrerament s’hi han fet. Pel que hem vist, en relació a l’aspecte que tenia abans s’ha eliminat bona part de
“¡Ay, Carmen! Delirio y alegría del gobernador…” Recordo l’escena. Som al menjador de casa, deu ser diumenge perquè és l’únic dia que mon pare compra el diari –el “Diario de Barcelona”— i el comentari, acompanyat d’una ganyota que vol semblar una rialla, l’adreça a la meva mare que també és al menjador. Devem ser a finals dels 50 o, com a molt
Vejam… A España saben perfectament com es quedaran quan assolirem la independència. Per això la seva ofensiva per evitar que marxem està sent intensa, bruta, continuada i plena de maledicència. Van a totes. I encara ens queda molt per veure. I per patir-los. Això, però, no ens hauria de sorprendre gens. És, exactament, el que en bona
64-65 anys és una edat formidable per fer un munt de coses. Però ja comença a ser una edat cabrona per embrancar-se en segons quines aventures. És quan el cap encara bull ple de projectes i el cor (encara, també) va manxant bones dosis d’entusiasme. La llàstima és que el cos comença ja a fixar –amb una certa severitat, fins i tot–
Una de les funcionalitats de l’eina tecnològica que dóna suport a la nova versió dels Blocs de MésVilaweb que des de fa un parell de setmanes està en funcionament és la d’editar i posar al dia tantes vegades com calgui una sèrie d’informacions relacionades amb l’autor de cada Bloc. Si us hi fixeu és la línia que teniu just
Una de les tècniques clàssiques del màrqueting aconsella que per activar l’interès dels consumidors per un producte concret s’escampi el missatge que en queden poques existències i que, per tant, cal espavilar-se i comprar de seguida, no fos cas… Quan el que es busca és mobilitzar un col·lectiu perquè doni suport a alguna iniciativa la tendència dels organitzadors sol ser rebaixar expectatives per tal de no caure en triomfalismes
Repesco “Puntualitat”, un excel·lent article de Manuel Cuyàs publicat al PuntAvui del 22 de juliol passat (vegeu-lo aquí) i que parla, com no podia ser altrament, d’aquesta virtut tan poc valorada en el nostre entorn com és la de presentar-se als llocs a l’hora indicada. En punt. És a dir, ni abans ni després. No és la primera vegada
Estimadíssima Mila, Començo a escriure’t aquesta carta cap al migdia del dissabte 2 d’agost. Més o menys a la mateixa hora que l’avió que us porta als pares i a tu deu estar a punt d’aterrar a Nantes. Ara mateix no em costa gens d’imaginar-me “mamie” Cathérine i “papi” Alain esperant-vos al camp d’aviació amb la mirada atenta al plafó de les arribades i amb moltíssimes
(Aquest apunt tanca la sèrie que vaig començar fa vint dies aquí dedicada a aquest escriptor i a la seva darrera novel·la.) Un home pinta damunt d’un mur. El punt des del qual l’observem només ens permet veure el seu clatell en primer pla i una mica més enllà, un pèl desenfocada, la seva mà armada amb un pinzell amb el qual aplica colors i retoca amb
(La sèrie comença aquí) Fa tres o quatre anys, quan semblava que els llibres electrònics estaven a punt d’irrompre amb força en el mercat, vaig escriure en alguna banda que una de les gràcies que li trobava a l’invent era la possibilitat de complementar el text amb apartats en els quals l’autor s’adrecés al lector posant-lo en
Benvolgut senyor, Fins no fa gaires hores aquesta carta hauria tingut un inici molt diferent ja que m’hauria adreçat a vostè amb un “Benvolgut Molt Honorable President”, que és el tractament que des del punt de vista institucional li correspon. També hauria fet servir el “vos” –un recurs de respecte que m’encanta i que defenso aferrissadament– per comptes del “vostè” que en aquesta ocasió utilitzaré. Potser tot plegat li semblaran manies, petites vanitats del llenguatge,
(La sèrie comença aquí) “Fora del temps” és el títol del setè article de “Focs perdurables”, el corresponent al número de juliol i agost de 2009 de la revista “L’Avenç”. Comença amb unes frases significatives: “La mort m’obsessiona. Des de sempre. No en tinc por, crec; n’he estat ben a prop i no era precisament la
(La sèrie comença aquí) El conjunt d’articles “Focs perdurables” va sortir publicat a la revista “L’Avenç” en els onze números de l’any 2009. És a dir, per l’època que calculo que Manuel Baixauli començava a donar forma a les primeres versions de “La cinquena planta”. Abans d’entrar en detalls crec que val la pena fixar-nos en el fet que tres dels articles de
Uns pares estan molt amoïnats perquè el seu fill de 9 anys encara és l’hora que digui un sol mot. Tots els metges als quals han acudit els han dit el mateix: “Aquest noi és absolutament normal. Tranquils, que ja parlarà”. Un dia, tot sopant, el noi demana: “Em passeu la sal, sisplau?”. Gran sorpresa dels presents “Parles!!!! ¿Com és
Hola, gent de bé. Gent de be baixa, és clar. Ja hi tornem a ser. Ara és l’hora. Han estat unes hores de silenci i d’invisibilitat que ja s’han acabat. La nova plataforma dels Blocs de MésVilaweb és, doncs, una realitat i ja tenim a punt la nova eina per continuar explicant les batalletes habituals i, sobretot, totes les que