Té tota la pinta de ser una llegenda urbana però com que la persona que m’ho va explicar ho va fer amb una gran convicció ho reprodueixo aquí: en l’edifici del Grup Godó, més concretament en la planta on hi ha els despatxos dels directius de RAC1, hi ha un discret recambró -d’aquells que normalment serveixen per desar-hi les escombres i els estris de neteja- en el que hi ha un reclinatori davant d’una fotografia a escala natural de Montserrat Minobis, aquella senyora que va passar per la direcció de les emissores de la Generalitat actuant com una piranya en un bidet i que, entre altres meravelles, va aconseguir que Jordi Basté i Toni Clapés deixessin Catalunya Ràdio i fitxessin per RAC1. Segons el meu informador tots els directius de l’emissora han de passar almenys un cop a la setmana pel recambró, agenollar-se davant la imatge i entonar cinc minuts de càntics de lloança i agraïment als serveis prestats.
Fa un parell de dies es va fer oficial que la propera temporada Antoni Bassas ja no dirigirà “Els matins de Catalunya Ràdio” (poca cosa… només el programa líder d’audiència en la franja dels matins). Dissortadament aquesta és una notícia que s’anava covant des que el senyor Joan Ferran, diputat del PSOE de Catalunya (vegeu aquí), va enfilar tota la seva artilleria contra Bassas amb aquelles declaracions sobre la crosta nacionalista que en el seu moment varen ser tan comentades.
L’assumpte em sembla una mostra més de la vocació destructiva, l’autoodi i la incapacitat de bona part de la nostra classe política. Una vocació sòlidament provada i sobre la qual els ciutadans normals hem de sentir-nos com a mínim perplexos.
Ho deixo aquí. Suposo que hi haurà temps per continuar parlant-ne, de tot plegat. Ara, per seguir el que anuncia el títol d’aquest apunt, després de la llegenda urbana toca fer una pregunta: Posats a fer neteja en plan minobià (ço és, sagaç i clarivident), ¿quant de temps li queda a Joaquim Maria Puyal?
(i n’afegeixo una altra de més conyívola: aprofitant la neteja, ¿algú d’aquella casa ha pensat a fer alguna cosa amb “El Suplement”?) (vegeu aquí).
I per acabar, la lectura recomanada. És un article de Francesc Orteu publicat el divendres passat a l’AVUI en el que se’ns explica una delicadíssima història en la que Catalunya Ràdio hi té un protagonisme molt especial. Llegiu-lo amb calma perquè paga la pena.
Ja m’ho sabreu dir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!