Viure dia a dia la construcció d’un edifici de nova planta és un bell espectacle. És com assistir a l’execució d’una magna simfonia en la qual tots els instruments de l’orquestra tenen un protagonisme determinat en un moment concret. El moviment de terres i la construcció dels fonaments -màquines, camions, estrèpit- vindrien a ser com una obertura wagneriana… (n’hi ha més)
… la construcció de l’estructura, en canvi, és una fase molt més ordenada. Primer entren en acció els encofradors i els ferrallistes, després la colla dels formigonaires i mentre l’encarregat i el seu ajudant van replantejant sobre el formigó encara fresc els pilars que suportaran la planta següent una altra brigada, tres plantes per sota, va aclarint puntals (desestintolant, vaja) per obrir tall als paletes. Quan jo em dedicava a aquests negocis m’agradava situar-me en una punta de la planta, al costat del gruïsta que és qui ocupa sempre la posició més estratègica, i amb un sol cop d’ull contemplava tots els operaris enderiats cadascun amb el seu ofici específic. Com una orquestra ben acordada. Les millors escenes de la pel·lícula “En construcció” pertanyen, precisament, a aquesta fase.
Després, a l’hora de pujar parets i envans -en la meva època a base de totxanes, totxos i maons, precisament, tot i que ara els envans els fan amb Pladur- la simfonia s’encamina cap a un nou moviment més introspectiu. De manera gradual, obeint a una planificació acurada com les marques d’un pentagrama, entren en escena els guixaires, els fusters, els enrajoladors, els instal·ladors i així successivament fins arribar a la fase de pintura i acabats. Entremig el promotor ja ha fet preparar el pis de mostra i ha anat clavant cartells de promoció per començar a captar clientela. De fet, doncs, la relació entre els usuaris finals dels habitatges i els operaris que els han construït sol ser molt tangencial.
És un bell espectacle, ja ho he dit, assistir des de dintre a la construcció d’un edifici… Exactament a l’inrevés de quan t’embranques a fer reformes a casa pretenent alhora viure-hi i anar fent les feines de cada dia, que és el cas que ara mateix estem vivint l’A. i jo i que és el més assemblat a una mortificació perpètua. Potser és que ja no sóc un xaval però cada vegada em trasbalsen més els canvis de rutina. I ho deixo aquí, que acabaria escrivint penjaments…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!