Era esperada, la notícia. Si més no ja fa unes setmanes que algú m’ho va dir: "En Moncada està molt malalt. Molt…". I avui, fa una estona, mentre traginava el meu correu electrònic m’ha arribat el missatge de la Neus Chordà, del departament de promoció de la seva editorial, amb una pulcra nota de condol signada per Ernest Folch, director editorial del Grup 62. (n’hi ha més)
Suposo que se’n parlarà a bastament en els propers dies i ara no tinc gens de ganes de passar per original. Simplement diré que vaig estimar Jesús Moncada primerament com a lector. Més tard el vaig poder conèixer personalment i vàrem establir uns certs lligams d’amistat. Va venir diverses vegades a les meves classes a l’Aula de Lletres, primer, i a l’escola de l’Ateneu Barcelonès després. Els alumnes sortien fascinats, ho puc assegurar. Una mica més cap aquí el vaig voler convéncer perquè participés en un xat i em va dir que no m’ho prengués com a res personal però que no li agradava gens parlar amb màquines i que mentre pogués evitar-ho ho evitaria.
Quedaria molt aparent dir que m’he alçat de la taula i que he anat a buscar el racó dels seus llibres -dedicats amb aquells dibuixos que feia de cocodrils, guàrdies i capellans malcarats- a la biblioteca per recordar-lo més intensament. Però no seria cert. L’obra de Moncada la tinc embalada en una caixa a la terrassa envoltada de plàstics i perfectament resguardada de pluges i vents mentre el pis té un dit de pols per totes bandes. Encara no fa vint-i-quatre hores jo escrivia un article per a la revista Caràcters en el que parlava dels llibres més significatius de 2004. Hi destacava precisament la reedició de "Camí de sirga", per Sant Jordi de l’any passat, que commemorava amb tots els honors el número 500 de la col·lecció El Balancí de 62, la seva nova editorial. S’ha mort Jesús Moncada… Així de senzill i de dur. Ja no coneixerem les seves històries en l’antic edifici de l’editorial Montaner i Simón, avui Fundació Tàpies, al costat de Pere Calders fa molts anys. Just quan va arribar a Barcelona. Era el tema de la novel·la que tenia ara entre mans…
S’ha mort en Moncada. I la nostra literatura es queda una mica més òrfena, més empetitida. Només ens falta això, collons!, que els mestres se’n vagin de vacances…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!