Llegeixo als diaris que ahir va morir a Nova York Anne Bancroft, la mítica senyora Robinson de la no menys mítica pel·licula “El Graduado” (Mike Nichols, 1967). Tenia 73 anys i estava casada amb l’actor Mel Brooks. Amb ella se’n va un dels símbols eròtics de bona part de la meva generació ja que la pel·lícula, estrenada a Barcelona la primavera de 1969, va ser un dels grans èxits de la temporada fins arribar a esdevenir gairebé un “film de culte”.
Recordo que l’A. i jo no vàrem trigar gaire a veure-la i que ens vàrem quedar materialment penjats per aquell insòlit triangle format per Ben (Dustin Hoffman), l’estudiant acabat de graduar, la senyora Robinson (Bancroft) i la seva filla, la dolça Elaine, interpretada per Katharine Ross. Tan penjats que la vàrem veure tres o quatre vegades i no descarto que jo, pel meu compte, no hi afegís algun altre visionat més. Per acabar d’arrodonir el panorama teníem la música de Simon & Garfunkel (Mrs. Robinson / Jesus loves you more than you will know / wow, wow, wow…), els escenaris de Beverly Hills i de la Universitat Southern California de Los Angeles i aquella impactant escena final amb Ben irrompent en el casament d’Elaine, un casament forçat pels pares de la noia entestats a allunyar-la del seu enamorat, i fugint a cops de creu -ella abillada de núvia Pronovias, ell fet un nyap amb la roba esquinçada- en un Greyhound disposats a conquerir Amèrica i menjar-se el món. (De fet sempre he pensat que la cançó “America”, del disc “Bookends” era la perfecta banda sonora per a l’escena que seguiria al final de la pel·lícula).
La llàstima és que el temps passa de mala manera i la trista (i inclement) realitat és que ara fa sis o set anys varen reposar “The Graduate” per TV3 i se’ns va caure l’ànima als peus. ¿On era aquella màgia que tant ens havia emocionat? ¿Per quin motiu trobava que l’admirada Elaine ara feia cara de pa de ral, gestos de figaflor i aspecte general de bleda assolellada? Deu ser que en la memòria conservem els records amb els mateixos atributs amb què en el seu moment els vàrem emmagatzemar i allí es queden, aliens al fet que anem creixent i que, per tant, els nostres gustos van canviant amb el pas del temps.
D’altra banda, suposo que el secret d’aquella decepció deu raure també en el fet que potser “The Graduate” no era una pel·ícula tan bona com ens ho va semblar en el seu moment. Aquestes coses no em passen, per exemple, amb “Sunset Boulevard” o amb “All about Eve“, pel·lícules quasi vint anys més antigues que la de Nichols, sí, però que quan les torno a veure encara m’emocionen i em sorprenen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!