L’escena va tenir lloc un dissabte al vespre a casa del J. i la G. Era al pis que tenien al carrer Vilamarí ja que parlo de finals de 1974 o principis del 1975. La referència cronològica és inequívoca: l’A. estava embarassada del Marc. En aquella època a tots quatre ens agradava King Crimson. Sobretot “Islands”, un dels seus primers àlbums, amb la deliciosa i subjugant “Formentera Lady” com a tema estrella del vinil. Just en començar a sopar vaig posar al plat del Vieta un disc que acabava de comprar a can Castelló. Com que sabia el que anàvem a escoltar i m’imaginava les reaccions vaig anunciar amb una certa solemnitat i apuntant amb el dit a la panxa de l’A.: “Atenció: el que ara posaré és, de fet, la música que escoltaran els nostres fills d’aquí a uns quants anys”.
Dit això varen començar a sonar les primeres notes de “No Pussyfooting”, el primer disc que varen fer junts, el 1973, sota la marca de Fripp & Eno dos músics inclassificables i genials: Robert Fripp, ànima de King Crimson, i Brian Eno, ex-membre de Roxy Music.
(Ara que hi penso, quedaria d’allò més literari dir que tinc el disc damunt la taula mentre escric això però seria mentida. El pitjor que em pot passar aquests dies és que pugui necessitar fer consultes a papers, discos o llibres ja que els tinc tots escampats pel pis en caixes precintades a causa de les obres que començaran demà passat. Sort en tinc, doncs, d’internet).
Jo ja sabia que “No pussyfooting” era una menja massa agosarada per als nostres paladars d’aficionats una mica avançats i no em vaig equivocar. L’experiment amb “el Frip i l’Eno” -tal com han quedat registrats en l’argot particular dels quatre des d’aleshores- va merèixer crítiques furibundes del J., la G. i l’A. (jo confesso que era capaç d’aguantar una mica més que ells, francament) i vaig optar per canviar de música per tal de tenir un sopar tranquil.
Tot això m’ha vingut a la memòria aquest migdia perquè resulta que des de fa uns dies el nostre fill Eloi, que va arribar al món tres anys després d’aquella escena, és a Los Molinos, una localitat propera a Madrid, fent un curs intensiu de guitarra… amb el senyor Robert Fripp, sens dubte un dels músics més inquiets, interessants, creatius i influents de les darreres dècades.
Són dies ben estranys, aquests. Entre la malaltia de ma mare i els preparatius de les obres anem una mica fora d’hores. Ahir se’m va passar la darrera retransmissió de la temporada del Puyal i avui ni he pensat en la Fòrmula 1. El matí m’ha passat en una volada entre el Flotàrium (avui tocava), l’esmorzar amb l’A. (fent el Serra i el Fortuny), la visita al Clínic i el desmuntatge de les darreres prestatgeries.
Cap a quarts de quatre, cansats però amb la feina ja enllestida, hem anat a fer un dinar-berenar a can Cerdà. M’encanta fer amb la Vespa la carretera del Forat del Vent i baixar fins a tocar de Cerdanyola. Avui, a més a més, la temperatura i la llum eren les ideals. Havíem demanat ja les postres quan ha aparegut per la terrassa el nét dels amos del restaurant -d’un any i pocs mesos- fent tentines entre les taules d’aquella manera que els d’El Tricicle varen saber imitar tan bé a “Slàstic”. “Em sembla que em quedaré sense ser àvia” ha dit l’A. de sobte. I després, amb un suspir, ha deixat anar un “Quina pena” que li ha sortit del fons de l’ànima. “Dona, mai se sap. I en tot cas si s’ha de plànyer a algú ha de ser als nois, que són els que estaran sols quan tindran la nostra edat si es mantenen els indicis d’ara”. “Com s’ho deu passar, l’Eloi?”. “De conya. Imagina’t: un curs amb el mestre Fripp. Amb molt de gust me n’hi hauria anat jo”. En aquell moment han arribat els gelats i hem callat per fer els honors a les especialitats del senyor Menorquina. Segur, però, que tot dos pensàvem en aquell sopar de fa més de trenta anys.
De tornada, en el tram de baixada que ofereix unes esplèndides panoràmiques sobre Barcelona un ciclista se’ns ha posat al davant. He preferit alentir la marxa, gaudir del panorama i sentir la presència propera de l’A. agafada al meu darrere i no l’he avançat. Quan anàvem cap a can Cerdà no em treia del cap el “Domani” (esplèndid ahir Mauro Pagani a L’Espai). De baixada he xiulat tota l’estona el solo de flauta de “The Moon says hello”, de Carlos Núñez al disc “Maio longo”. Tot plegat ha estat un d’aquells escassos moments en que puc percebre molt propera l’esfericitat de l’univers, la seva harmonia. Que tot és en el seu lloc, vaja. I jo ja m’entenc…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
