La fatiga de la ficció.

Dedico mig cap de setmana a la lectura de "D’Arbeca a l’Opus Mei", les memòries del periodista Josep Pernau que La Campana acaba d’editar. És un encarrec del suplement de llibres de l’Avui que, curiosament, m’arriba en un moment en el que cada dia que passa em sento més atret pel que podríem definir com "literatura del viscut". És a dir: biografies, memòries, dietaris, llibres de viatges… (n’hi ha més)

I a més a més tinc la impressió que el meu no és pas un cas únic. Pel que he pogut esbrinar amb altres companys veterans en el vici de llegir -ja sigui per plaer o per imperatiu professional- sembla que arriba un moment que la ficció et comença a fatigar. No vull dir que de cop i volta et desinteressis per les bones novel·les o els bons contes (Moncada i Cortázar m’acompanyaran mentre visqui, això ho tinc clar), però sí que te’n distancies una mica. Afluixes la dèria d’estar al dia de tot el que surt, et tornes més selectiu i comences a trobar gust en els llibres que t’expliquen coses més properes a l’experiència vital o intel·lectual de qui les escriu. L’encant del viscut per damunt de l’inventat, com si diguéssim…

Tot això deu tenir alguna cosa a veure amb el rellotge genètic que tots portem a dintre. Un rellotge que es posa en acció de manera impensada però inexorable. De la mateixa manera que des de fa un parell d’anys cada vegada que veiem una criatura petita a l’A. i a mi se’ns activa el mecanisme d’avis potencials (i ens posem a fer-li carones, ganyotes i magarrufes i la contemplem amb una mirada especial no exempta d’un regalim de bava virtual), a la gent que des de fa anys ens dediquem a llegir literatura de ficció ens arriba el dia que la majoria de les històries inventades que es van publicant ens deixen indiferents i comencem a interessar-nos, en canvi, per allò tan folchitorrià (som a l’Any Patufet, no ho oblidem) de les "pàgines viscudes".

I la poesia?, pot preguntar algú. La poesia, li responc, és la superació dels rellotges. Dels genètics i dels altres. Sempre és temps de poesia, vull dir. I com més vell et fas, més.

Pel que fa a les memòries concretes de Josep Pernau res de l’altre món des del punt de vista literari. Cosa no gens estranya en un professional del periodisme com ell que ni ha estat (ni ho ha pretès en cap moment, m’imagino) ser allò que es diu "un estilista de la llengua".  Tanmateix el llibre m’ha estat útil per uns altres motius, però això ja ho explicaré un altre dia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *