Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

6 d'abril de 2008
1 comentari

“Ens calen cançons d’ara”: gairebé mig segle d’un article històric.

En la pàgina 15 del número de gener de 1959 la revista “Germinabit”, precedent del que pocs mesos després seria “Serra d’Or”, Lluïs Serrahima va publicar un article fonamental ja que va ser el detonador perquè es comencés a posar en marxa el moviment cultural i musical que ha passat a la nostra història col·lectiva amb el nom de “Nova Cançó”.

Gairebé mig segle després de la seva publicació m’ha semblat que valia la pena reproduir-lo íntegrament perquè pot ser una lectura dominical d’allò més estimulant i instructiva.  I amb algunes idees que encara avui -ai, las- mantenen la seva vigència.

 

Ens calen cançons d’ara

Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n’ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d’aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n’hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d’ésser oblidades, i potser per culpa d’una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d’altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fet d’èsser nostres tenim l’obligació de no oblidar-les. Ara bé, és greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se’n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d’oració col·lectiva.

Es tracta, doncs, que surtin cançons d’aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer: Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives… que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant.

Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar.

Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no -això és igual- sorgeix una cançó: i quines cançons!

Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa.

A les places dels pobles es ballen sardanes; se’n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó o badem simplement.

Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els “chansonniers”, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d’altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?

Lluís Serrahima

Revista “Germinabit”, núm 58, gener de 1959

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!