“Xipna, agapi mou” (tot evocant aquella enigmàtica Nana Mouskouri).

Llegeixo a l’Avui (vegeu aquí) la crònica del concert de comiat de la cantant grega Nana Mouskouri. Un concert que, segons l’amic Hernández Ripoll, va ser força decebedor.

Confesso que no he seguit la llarga carrera musical de la senyora Mouskouri i que, per tant, no m’interessava gaire aquesta gira dels adeus que als seus 73 anys l’ha portat al Palau per darrera vegada. Sí que em va interessar, en canvi, en l’altra punta de la seva carrera. O, si més no, quan aquí la vàrem descobrir.

Va ser a propòsit del Festival de la Canción Mediterránea de 1960, que ella va guanyar amb la cançó “Xipna, agapi mou”.  (n’hi ha més)

El Festival de la Canción Mediterránea havia començat la seva història l’any anterior. Es celebrava a Barcelona el mes de setembre coincidint amb les festes de la Mercè i es retransmetia en directe per ràdio i televisió.

La televisió ja es podia veure a Barcelona des del 15 de desembre de 1958 i recordo que a casa -sense ser, ni de bon tros, uns potentats- vàrem ser dels primers a tenir-ne. Tota la vida recordaré el dia de 1959 (no puc precisar més la data, però va ser abans de setembre) que mon pare va aparèixer amb un paquet enorme en l’interior del qual hi havia un televisor marca Iberia -amb antena de banyes, és clar- que ens va durar una pila d’anys.

Recordo, doncs, haver vist ja la primera edició del Festival que va guanyar Claudio Villa, un cantant italià amb maneres de tenor operístic, amb una cançó titulada “Binario” (Binaarioooo, triste y solitario por la viiidaaa…).

Val a dir que els tres dies que durava la competició -dues semifinals i la gran gala final- la saleta de casa era plena de veïns i veïnes (la Rosita, la senyora Tomasa, el senyor Pau, els Miquels pare i fill, la Mari Carmen, la senyora Marial…) que seguien atentament les sessions i votaven les cançons que anaven sentint. El mateix, per cert, que feia el públic assistent al Palau Municipal dels Esports que era l’únic jurat del Festival i, per tant, qui en dictaminava la cançó guanyadora.

El que m’ha mogut a escriure l’apunt d’avui, però, és la irrupció en el Festival de 1960 de la cançó grega, absent en l’edició inaugural. Un debut incontestable ja que els dos temes que s’hi presentaven varen arrasar: primer i segon premi.

“Tha kleopso dio triantafila” (que aquí es va traduir com “Dos rosas” i la va gravar Ramón Calduch) la va defensar el cantant Aleko Pandas i es va emportar la medalla de plata.

La guanyadora va ser una noieta d’aspecte tímid, quasi immòbil damunt l’escenari i parapetada darrere d’unes ulleres de pasta negra que es deia Nana Mouskouri i que concursava amb una cançó de nom “Xipna, agapi mou” (traduïda com “Te quiero, agapi mou” en la versió de José Guardiola).

L’excepcional lirisme d’aquelles cançons, la peculiar manera d’interpretar-les (“Què elegant!”, deia ma mare quan cantava Aleko Pandas) i -detall no gens trivial, almenys per a mi- la musicalitat de la desconeguda llengua en la qual ens arribaven els varen donar un aura d’enigma i de màgia molt especial que es va posar el públic -el del Palau dels Esports i el de la saleta de casa- a la butxaca. (*)

Aquelles festes de la Mercè de 1960 les recordo, doncs, per dues coses. Per aquest encís que desprenia Nana Mouskouri i també perquè va ser quan es va hissar damunt de la cúpula del seu temple -a tocar del passeig de Colom, on encara hi és- la imatge de la Mare de Déu de la Mercè.

Durant uns dies va estar exposada a peu de carrer al costat de l’entrada a l’església perquè els barcelonins la contemplessin de prop. Mon pare ens hi va portar al meu germà i a mi i ens va retratar al costat perquè quedés constància de les gegantines dimensions de la peça. Un dia d’aquests li demanaré la fotografia…
 
UN BON CONSELL: Si voleu saber detalls de com varen ser les nou edicions del Festival de la Canción Mediterránea -i n’hi ha per sucar-hi pa, us ho asseguro- recomano ferventment aquesta pàgina (vegeu aquí) signada per Jaume Guerrero.

——————————————————————————————
 (*) Una cosa similar va passar en l’edició de 1965, la setena. Va guanyar “Min les tipota” (traduïda aquí com “Todo ya lo sé” en la versió, també, de José Guardiola), cantada per Zoi Kurukli i Niki Camba. El mateix misteri, el mateix encís en una cançó de la que encara avui recordo fragments de la lletra original: “Min les tipota, min les tipota, taxiris toxero…” (o com dimonis s’escrigui; però sonava així mateix)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *