Lluïsos i bàsquet (i 2): quan els que no hi són, hi són.

(La sèrie comença aquí)

En Joan Guiu -AVÍS: contra el que és habitual en aquestes Totxanes l’apunt d’avui parla d’unes quantes persones que mereixen ser conegudes sense inicials, amb el nom i els cognoms ben clars-, en Joan Guiu, dic, és un dels homes clau en l’èxit de la creació i la cohesió d’aquest grup humà -jugadors i famílies- que és la promoció dels nascuts el 1978 de l’equip de bàsquet dels Lluïsos de Gràcia del qual parlava en l’apunt que vaig penjar ahir al vespre (*).En el text que va escriure pel llibret de records que vàrem donar als nostres fills en Joan diu el següent: “Per acabar vull fer esment d’un record molt especial que jo particularment tinc i que m’agradaria que vosaltres recordéssiu també: el pare de l’Isaac, el doctor Isaac Cebrecos. Us va cuidar molt, sempre que algú tenia un cop o es torçava el que fos allà el teníeu, tranquil·litzant-vos, observant el mal i donant-nos també confiança als pares. I l’avi Lerena deia sempre: “No os preocupeis el Isaac lo arreglarà.”
La jornada commemorativa la vàrem obrir amb un partit de bàsquet de costellada entre els nois, separats en blaus i vermells. L’Eloi, el noi petit de casa –un dels triomfadors del programa “Bocamoll” (vegeu aquí), no us el perdeu pas demà dimecres– va jugar, com antany, en la posició de base a l’equip dels vermells fins que un xoc amb un defensor contrari quan entrava a matar el va fer caure amb tanta mala sort que li va passar una cosa similar a la que explicava temps enrere un blocaire que jo llegeixo: un os de l’espatlla li va sortir de lloc. Una lesió summament dolorosa.

Immediatament (vegeu la fotografia que il·lustra l’apunt) dos companys el varen atendre a la mateixa pista. Dissortadament entre ells no hi havia el doctor Isaac Cebrecos que evocava l’amic Guiu perquè ja fa uns quants anys que no és entre nosaltres.

Tampoc hi havia entre els espectadors l’avi Lerena tranquilitzant-nos a tots plegats i especialment a l’Anna i a mi. L’avi Lerena ens va deixar encara no fa un mes.

L’espatlla del lesionat, però, estava en bones mans: els dos nois amb samarreta blava que atenen l’Eloi són el doctor Isaac Cebrecos Lerena, metge com son pare, i el seu germà Ignasi, fisioterapeuta.

El temps passa inclement. La gent ens va deixant. Però això no acaba de ser veritat del tot. Podem parlar de l’absència física de l’amic Isaac, és clar. Però als qui el vàrem conèixer -a ell i al seu sogre, l’avi Lerena– ens consola veure que aquesta absència la compensem amb la memòria i la descendència. Els records -les fotografies, aquelles pel·lícules fetes amb super-8 pel Vicenç Cucala…- i els fills que segueixen les seves passes. Les professionals i les de la bonhomia.

Ja ho he dit abans: de vegades els que no hi són, hi són.

Sona estrany, però és veritat.

I ahir, mentre els nois Cebrecos Lerena atenien la lesió del nostre fill -que, per cert, ha quedat un xic fluix de moral i això no s’hi val, nano- jo en vaig tenir el ferm convenciment: hi són. I tant que hi són…

—————————————————————————————–
(*)
Posats a dir-ho tot crec que fóra injust no esmentar la família Fe-Espín, els abnegats amfitrions de totes les calçotades lluïsenques.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *