M’arriba “33 rpm”, una nova revista en català que com a subtítol exhibeix una frase d’allò més prometedora: “Fem cultura pop”. Curiosament, la coberta diu que és el número zero -abril 2005, 3,90 europàfies- tot i que em consta que aquest exemplar inaugural s’ha distribuït, com a mínim, a les llibreries d’unes quantes grans superfícies. (n’hi ha més)
Tal com explica Lluïs Capellades, el director de la revista, en el text de presentació “…trobem a faltar una revista que expliqui, des d’un punt de vista adult, la història del pop i tot allò que comporta. (…) Creiem que per fer cultura pop ens hem de fixar en els mites passats, dels quals parlarem per donar una resposta a la situació actual i, evidentment, també hem de parlar del present, perquè, al cap i a la fi, és el que, ara per ara, ens toca viure”. Per entendre’ns, “33 rpm” juga en una lliga diferent a la d'”Enderrock”.
En el primer número hi podem trobar un ampli dossier sobre l’orgue Hammond, una de les icones del pop (s’hi parla, és clar, de Brian Auger & The Trinity), un article sobre les relacions entre Jack Kerouac i els Cassady (Neal i Carolyn), una entrevista amb Bibiana Ballbé, l’ànima del programa “Silenci?” de Canal 33 i un reportatge sobre els incombustibles David Crosby i Graham Nash. Els honors de la primera portada se’ls emporten els New Order. Hi ha també un encreuat que, almenys en aquest primer número, està construït amb definicions relacionades amb el pop i una secció de crítica discogràfica en la que, com Déu mana, cada disc és puntuat de 0 a 10.
I, sobretot, a “33 rpm” hi ha un detall que, francament, no té preu i que sempre que puc els hi retrec als amics d'”Enderrock”: els textos estan impresos damunt de paper de color blanc i amb un cos de lletra que garanteix una bona llegibilitat. Ho interpreto -i, ai las, ho agraeixo- com una deferència als estralls que se suposa que la vida ha fet entre la parròquia de consumidors potencials de la revista. Té més raó que un sant Lluís Capellades quan, en el mateix text de presentació, escriu: “La història del pop, en totes les seves dimensions, està arribant a una edat adulta (mig segle aproximadament) i tots els seus seguidors, els malalts del pop, amb ella”.
Malalts del pop no ho sé, però clients preferents de can Cottet segur…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!