Suposo que no faig cap descobriment si dic que una de les característiques que més percebem els barcelonins és que el nostre Ajuntament és una formidable maquinària de propaganda i autobombo, l’imperi dels publicitaris i dels comunicadors. Per això em va sobtar tant que el dia de la famosa rua de Carlinhos Brown pel passeig de Gràcia el senyor Clos no tingués a mà cap assessor d’imatge clement i competent que l’advertís de l’espantós ridícul que estava fent amb aquella samarreta groga tres talles més curta damunt d’un camió i remenant patèticament l’ossada. (n’hi ha més)
Fa unes setmanes vaig coincidir en una reunió amb un dels cappares del moviment Imparable. Com que tinc a gala de considerar-me amic d’uns quants d’aquests xicots (i també de molts dels qui no pensen com ells) mentre baixàvem per l’ascensor li vaig comentar que creia que, com a grup, els Imparables tenien un problema gros: necessitaven amb urgència un assesor d’imatge. Un bon assesor que, per començar, els fos amic (figura que ja en tenen, d’amics, panegiristes i padrins, però jo, a la vista dels resultats, crec que els fan més nosa que servei), que els digués que potser ja comencen a ensenyar massa la panxa damunt del camió mediàtic al que s’han enfilat i que tal vegada una temporada de dejuni, com els cargols, dedicant-se al que de debó queda, que és l’obra i dosificant les seves irrupcions públiques, no els aniria gens malament. Ni a ells ni a l’afició en general.
En aquell moment no em va venir al cap l’associació d’idees amb l’alcalde Clos, el forjador de la ciutat de la perpètua samba, però com que em sembla que la imatge il·lustra i reforça perfectament el que aquell dia et volia dir ho deixo escrit aquí per si algú t’ho vol fer arribar, Hèctor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!