“… Com vostès van llegir abundantment fa alguns mesos, a Guadalajara, capital de Jalisco, aquesta idea no va quedar tan clara: allà Catalunya era Espanya, la cultura catalana era bilingüe com a mínim, en castellà com a màxim. (…) A Frankfurt, suposàvem alguns i encara suposem, això no serà ben bé igual: Frankfurt és Europa, és Alemanya, no és la capital hispanoamericana del llibre, allà la “hispanidad” compta ben poc, els alemanys ens coneixen de prop, i tot això. Però és el cas que, els dies de la decisió pública sobre el país convidat, em va arribar una nota de premsa oficial de la Fira, en anglès, la Book Fair, el paràgraf més significatiu de la qual diu així, traduït: “La cultura catalana destaca (…) gràcies a la seua creativitat i al seu atractiu popular. Això es demostra amb autors d’èxit internacional com Vásquez (sic) Montalbán, Juan Goytisolo o Carlos Ruiz Zafón, i artistes com Juan (sic) Miró, Salvador Dalí o Antoni Tàpies”. Molt bé, ja hi som una altra vegada. Els artistes catalans, inclòs “Juan” Miró, se suposa que són famosos per la pintura, no per la literatura, i per tant no per la llengua o idioma. Els escriptors catalans que demostren la importància de la cultura catalana escriuen en espanyol. I la literatura, la llengua de la literatura, la llengua escrita i editada, se suposa que és la protagonista d’una fira de llibres, no d’artistes. (…) Potser que el “catalan regional government” (terminologia del comunicat) hauria de reflexionar-hi una miqueta. Per si de cas.”
Fragment de “Frankfurt, potser”, article de Joan F. Mira publicat en el número de la revista El Temps corresponent a la setmana del 22 al 28 de març.
(Anterior “Per a la carpeta dels retalls”: 21 de març)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!