Totxanes, totxos i maons

Dies enrere al Tanatori de Les Corts vaig coincidir amb en V., un company -informàtic d’ofici- que durant molts anys va treballar en el mateix Departament que jo.
 
Fins i tot durant una època bastant llarga els nostres respectius despatxos eren a tocar l’un de l’altre en el pis principal d’un vetust edifici de veïns de la Rambla al qual denominàvem familiarment com "el piset".  (n’hi ha més)

Des de fa dos anys, però, l’amic V. ja no treballa amb nosaltres, l’han traslladat a un altre Departament (molt més a prop del poder, per cert) i, de fet, si ens veiem alguna vegada és perquè coincidim en circumstàncies excepcionals com, per exemple, la d’aquell dia: un enterrament.
 
En V. i jo teníem per costum dinar plegats cada mes i mig o dos mesos. Era la manera de transcendir el dia a dia de la feina i de saber coses de les respectives vides familiars. Per això l’altre dia quan el vaig veure em va faltar temps per preguntar-li per la dona i la filla i dir-li que hauríem de quedar algun dia per dinar, com en els vells temps.
 
El que no m’esperava era la seva resposta: "Tens tota la raó però, saps què passa?, tinc la sensació que encara treballem junts perquè jo cada dia entro al teu Bloc i  com aleshores, em fa l’efecte d’estar al corrent de les coses que et van passant."

Un parell de dies després a primera hora de la tarda, mentre aparcava la moto al carreró del costat de la feina, vaig trobar-me amb un altre company amb qui feia temps que no coincidia. En aquest cas és un assessor extern amb el qual, quan teníem més tractes professionals, alguna vegada esmorzàvem plegats. No pas per parlar de la feina sinó de tots aquells afers que un periquito i un culer poden debatre mentre esmorzen amb "El Mundo Deportivo" damunt la taula.

Mentre jo maldava per treure’m el casc i saludar-lo vaig sentir que em deia: "Ja sé que has estat malalt aquestes festes, que un fill teu ha complert trenta anys i que els discos dels Obrint Pas i de la Maria del Mar Bonet t’han agradat molt". I em vaig quedar de pedra.

("Això et passa per explicar-ho tot, xerraire", sé que pensarà l’A. quan llegeixi això. I segurament, com la majoria de les vegades, tindrà raó).
 
Explico aquests dos fets rigorosament certs i esdevinguts fa un parell de setmanes  amb quaranta-vuit hores de separació sense cap més pretensió que deixar-ne constància. No vull embrancar-me amb consideracions de filosofia barata sobre els nous sistemes de comunicació que propicia la xarxa i les seves insospitades contrapartides. Fóra potser massa fàcil.

El cert, però (i potser això és el que em fa rumiar més), és que després d’aquestes trobades inesperades ni amb en V. ni amb l’altre company hem quedat cap dia per dinar o esmorzar com féiem abans.

Ep, doncs: si llegiu això truqueu-me o envieu-me un correu. Ni que sigui per recordar els vells temps…