Com cada any per aquestes dates els que ens dediquem a parlar de llibres en els papers vivim immersos en la síndrome de Sant Jordi. Presentacions de llibres, reunions de jurats, articles sobre les novetats editorials, declaracions diverses i altres “bolos” per l’estil s’acumulen en l’agenda d’aquests dies en aparença encara llunyans, però no, de la festa del 23 d’abril. Ja fa uns quants anys que els editors han entès que la campanya de Sant Jordi, vital per als comptes de resultats a final d’any, ha d’estar perfilada el mes de gener. Això no vol dir que a les llibreries no continuïn arribant paquets de novetats fins a la vigília del 23 però els llibres-objectiu, aquells pels quals cada editor aposta de valent, en una gran majoria ja són ara a les llibreries, ja comencen a ser llegits i ja comencen a recollir les primeres opinions de la crítica, si és que això serveix per a alguna cosa, que no ho tinc tan clar… (n’hi ha més)
Diumenge passat, en el transcurs de la festa dels premis Recull de Blanes, una periodista em va preguntar si creia que amb els llibres guanyadors dels premis literaris que es proclamen cada any es podria fer un diagnòstic sobre l’estat de salut de la nostra literatura. Pel que vaig deduir, la noia havia llegit el meu article-inventari dels premis de 2004 que acaba de publicar la revista Serra d’Or i m’argumentava que el valor d’una literatura com la nostra capaç de generar una mitjana de quatre convocatòries de premis per dia hauria de poder-se calibrar forçosament a través del valor de les obres que hi surten premiades. Jo li vaig respondre que en aquestes coses la suma de dos més dos no sempre fa quatre. Que el fet que una novel·la guanyi un premi no vol dir altra cosa que aquell text ha estat considerat per cinc persones -que han emès el seu parer des de les seves respectives parcialitats- el més destacable entre els vint-i-cinc o trenta que han acudit a aquella convocatòria. Res més. Després li vaig comentar el fet que hi ha autors de gran nivell -Moncada, per exemple. I Monzó, si oblidem un Bertrana de quan era jove- que mai han volgut jugar la rifeta dels premis i que se’n surten perfectament amb una obra que el públic espera amb avidesa i acull amb interès.
Els premis poden generar obres importants però en tot cas no són, ni de bon tros, l’eix al voltant del qual gira el cànon de la literatura catalana. Em refereixo, és clar, als premis a obra nova. Una cosa molt diferent són els premis denominats “de la Crítica” que se centren en els llibres ja publicats i que, de fet, són els que funcionen més enllà de les nostres fronteres. Els premis de prestigi. I aquí sí que podríem entrar en el que em preguntava la periodista. Precisament aquests dies de síndrome santjordiana estic col·laborant amb uns quants jurats d’aquest tipus. Per raons òbvies no entraré en detalls però sí que esmentaré una dada que em sembla significativa: dels disset llibres de narrativa catalana apareguts el 2004 que han estat damunt de la taula durant les deliberacions d’aquests premis de la crítica en els que he participat només quatre -ho repeteixo: quatre de disset; ço és, menys de la quarta part- han estat guanyadors d’algun dels 1.500 premis que es varen convocar l’any passat entre Salses, Guardamar, Fraga i Maó.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!