Jo, francament, no hi entenc gaire d’aquests afers però em sembla un error garrafal pensar que, tot i viure en l’època d’or dels avenços informàtics, una màquina pot substituir amb solvència la feina quasi artesanal dels bons correctors.
Si no vaig gaire errat diria que qualsevol text literari hauria de passar per quatre tipus diferents de correcció abans de veure la llum. El primer és el que va a la recerca d’errors mecànics de picatge: “entron” per “entorn”, “autirotari” per “autoritari”, “violant” per “violent”… Aquesta és la correcció més senzilla de totes -requereix només una lectura atenta de les galerades- i, a més a més, és la que un programa informàtic pot detectar amb més facilitat.
La segona correcció és l’ortogràfica. Un apartat en el que la informàtica pot ajudar també tot i que hi ha una quantitat de mots que requereixen atenció més personalitzada ja que la seva idoneïtat està en funció del context: “vell” o “bell”, “dona” o “dóna”, “vaga” o “baga”, “tan” o “tant”…
El tercer nivell és encara més fi i s’acosta al que podríem definir com correcció d’estil. És el que cerca repeticions, cacofonies, construccions no genuïnes… i mira de posar-hi remei en la mesura del possible (suposo que és la part en què l’autor i el corrector tenen més coses a discutir entre ells).
El quart nivell, el definitiu, és el més delicat i el que s’acosta més al concepte que s’amaga darrere del mot anglès “editor”, que no té el mateix significat que en català. Generalment la persona que fa aquesta feina ha de tenir paciència, mètode, poques presses i, sobretot, un nivell de coneixements generals -i, per què no dir-ho?. de sentit comú- bastant remarcable que li permeti abastar les múltiples dimensions del text arribant, fins i tot, a la redacció de notes a peu de pàgina. Si no s’ha d’enfadar ningú diria que aquest individu ha de ser un veterà. En l’ofici i en la vida.
En aquest nivell de correcció és on es detecten incoherències entre el resum de la contracoberta i el text, on es verifica que el sumari i la paginació vagin a l’hora, és qui té cura de com queda la taca de text en els finals de pàgina i de capítol o de com queda tallada la frase al final de cada línia…
I, sobretot, és qui pot detectar errades profundes de concepte en el text com dir, per exemple, que els Concerts de Brandenburg són de Haendel, que “Alsina Graells” s’escriu amb zeta i no amb essa, atribuir la majoria d’edat d’un personatge als 18 anys en una novel·la ambientada a València durant els anys 60, dir que Lennon & McCartney varen escriure “Mr. Tambourine Man”, esmentar Espanya en un argument que transcorre al llarg del segle XIV, confondre John Brown, el petit indi, amb l’autor d'”El codi Da Vinci”, explicar que una furgoneta va atropellar un vianant a la cruïlla d’Aribau amb Pau Claris o pregonar que Le Corbusier va dissenyar una cadira batejada amb el nom de “chez longue” (tots aquests exemples són autèntics, que consti).
Som en temps de concentració editorial, de grans grups que es reparteixen el pastís del mercat. En temps en els que la paraula dels gerents sol tenir més pes que la dels directors literaris. I, pel que es veu, en aquesta batalla els primers a caure són els correctors editorials. Noble ofici de temps passats. Espècie en extinció que alguns ja enyorem ara…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!