Totxanes?… El nom de la cosa o el perquè de tot plegat. (I)

Una totxana és una peça prismàtica de ceràmica cuita i de factura basta. Fa trenta centímetres de llarg, quinze d’ample i deu de gruix. La seva característica més peculiar és que té sis forats transversals que antigament eren quadrats i més modernament de secció circular. Se la utilitza per a tancaments de poca resistència estructural: parets de quinze o de deu centímetres (aquestes darreres la gent de l’ofici les denomina tabicons).

El totxo és una peça massissa de trenta per quinze i amb un gruix de cinc centímetres. Serveix per construir parets de càrrega o, si té les cares polimentades, per fer parets d’obra vista (o d'”obra bèstia”, com deia C., un paleta de Sarrià que vaig conèixer fa trenta anys, ja que no hi ha res més mancat de substància que posar un totxo damunt de l’altre).

El maó és com el totxo però amb tres diferències fonamentals: fa quatre centímetres de gruix, no és massis i no es fa servir per tancaments d’obra vista. La seva funció principal és la construcció d’envans.

I tot això, us preguntareu, a tomb de què ve si del que es tracta és d’estrenar una experiència nova a can Vilaweb (i a la casa de qui això escriu, no ens hem d’enganyar). Una experiència denominada “blocs” que ve a ser com un dietari impúdic en el qual ensenyarem les vergonyes a qui tingui la paciència d’anar-nos seguint.

I, sobretot, és una experiència que comença en un dia molt especial per a la gent lletraferida: el Bloomsday. Ço és, el dia que es compleixen cent anys exactes de la fascinant aventura del senyor Leopold Bloom pels carrers de Dublin i que ha passat a la història de la literatura com una novel·la inoblidable (per a qui ha tingut la paciència d’acabar-la, em direu molts): “Ulisses”, de James Joyce. Us en parlaré d’aquí a uns dies, de l'”Ulisses”. Promès.

De moment, però, quedeu-vos amb una petita sentència especialment dedicada a la gent que té aficions literàries. No és meva, fa molts anys me la va dir en Pep Albanell i la subscric totalment: després de llegir “Ulisses” escrivim d’una manera molt diferent a com ho féiem abans d’haver-lo llegit.

I ara prou. Continua aquí.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *