Carta publicada en la secció “Bústia” del diari Avui com a rèplica d’un mestre a l’article de Xavier Roig “Els Intocables”. Activeu l’opció “Vull llegir la resta de l’article” d’aquí sota i el podreu llegir. Les dues parts ja hi han dit la seva. Tants a tants, com si diguéssim… (n’hi ha més)
Jo vull que ens toquin
El dissabte 19 de febrer, el senyor Xavier Roig, en un article força bel·ligerant, titlla el col·lectiu docent d’esquenadrets, mediocres i immobilistes, entre altres floretes. Com a membre d’aquest col·lectiu haig de dir que, en efecte, una part del professorat respon a aquesta descripció, com segurament hi respon una part dels enginyers, dels metges, dels paletes i de la societat en general. Però la desqualificació que fa de tot el professorat em sembla injusta, perquè els seus quatre arguments són, com a mínim, discutibles. Diu (1) que ens neguem a adaptar-nos als requeriments de la societat. ¿Requereix la societat que una psicopedagoga hagi d’administrar un pressupost de desenes de milers d’euros? ¿O que un llicenciat en matemàtiques hagi de fer de tècnic de manteniment d’un parc de més de dos-cents ordinadors? ¿O que un filòleg hagi de fer tasques d’assistent social? Doncs això és exactament el que passa als instituts. I funcionen. La societat (ho hem sentit a dir molt sovint a través dels mitjans de comunicació) reclama que els centres de secundària dediquin moltes hores a ensenyar coses com educació vial, ús dels preservatius i prevenció de l’anorèxia, i després es queixa dels resultats en matemàtiques de l’infome PISA. Quan la societat aclareixi què vol de l’escola, potser podrem adaptar-nos millor als seus requeriments.
Diu (2) que abusem dels que no poden escollir perquè no tenen mitjans econòmics. Si l’articulista creu que als centres públics només hi van els pobres, s’equivoca de mig a mig. I el calendari escolar és el mateix per a tots els centres, públics i privats. I si no es refereix a això, que especifiqui quin és l’abús.
Em nego a respondre al seu tercer argument perquè és un insult injustificable. Finalment afirma (4) que amb la nostra força encotillem la legislació de tot l’entramat educatiu. ¿Des de quan la legislació educativa la decideix el professorat de primària i secundària? Totes, absolutament totes, les reformes i contrareformes dels últims anys s’han imposat sense ni tan sols escoltar els professionals que havien de posar-les a la pràctica. Els únics representants que l’administració rep són sindicalistes que no han posat els peus a les aules en molts anys. Per als nostres governants, una queixa d’un sol pare té més força que tot el que pugui dir el director d’un institut de mil alumnes, que generalment sí que és un representant escollit democràticament pel consell escolar (on, per cert, els pares també tenen veu i vot).
El senyor Roig, en els seus articles, sovint posa exemples de funcionament de les empreses. El dia que el departament d’Educació funcioni amb un criteri empresarial, seré un professor feliç. I començaré de bon grat les classes, no el 12, sinó el dia 1 de setembre (suposant que els alumnes aguantin la calor). Jo no vull ser intocable. Jo vull que el sistema sigui eficaç i que l’ensenyament públic tingui la qualitat que els seus usuaris es mereixen. I que no se m’insulti pel fet de tenir més vacances que altres professionals.
I, per cert, les vacances dels alumnes no es mesuren mirant quin dia comença i acaba el curs, sinó comptant la càrrega lectiva total durant l’any. Faci aquesta comparació entre diferents països europeus i potser tindrà una sorpresa.
Eduard Barrobés i Meix
Vilafranca del Penedès
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!