Totxanes, totxos i maons

No fa encara ni una hora des de la porta d’entrada al pàrquing de casa he vist que damunt del seient de la moto, just a la zona on instal·lo l’entrecuix, hi havia un objecte estrany que algú havia posat allí expressament. Quan m’hi he anat apropant he vist que es tractava d’una inofensiva poma i li he fet unes quantes fotografies ja que el conjunt formava una composició si més no curiosa.

Una poma d’un encès color vermell -a joc amb la Vespa, per cert-, lluent i d’una perfecta forma esfèrica que ara mateix tinc damunt la taula del despatx mentre escric. Si jo fos italià -ai, la Toscana…- pensaria que la cosa va de secretes amenaces en l’estil de la Màfia, la Camorra, la Cosa Nostra, etc. Em sembla, però, que la cosa no deu ser tan envitricollada perquè, ben mirat, fa molt temps que el meu entrecuix és un exemple de formalitat i d’innocència.  Vaja, que com diria en Capri “em podria casar de blanc”.

Miro d’agafar-me l’assumpte per la banda dels bons auguris i penso en què m’espera al llarg del dia. Déu n’hi do, tu: un parell de marrons per endreçar a la feina, mil trucades i correus electrònics, uns dies sense secretària (que se’n va a enllestir els dies de vacances que li queden), una reunió, per la tarda, del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes i, ja de cara al vespre, visita a General Òptica amb l’A. per canviar vidres i muntura de les ulleres i després a la Sala Rovira per tornar a contemplar els dibuixos de la Cristina Losantos (vegeu aquí). No hi sé trobar cap relació amb la poma, però…

Continuo pensant-hi i se m’acut que potser l’inesperat regal té relació amb la data d’avui: 22 de novembre. Una data que té tres contextos. Dos de, diguem-ne, domini públic i un tercer de caire més íntim.

El 22 de novembre és Santa Cecília, patrona dels músics, uns professionals que sento propers; també és l’aniversari de l’assassinat de Kennedy (el 1963), un mite pels de la meva generació. I, sobretot (aquí la dada familiar), és l’aniversari del meu pare. Vuitanta-vuit anys portats, de moment (“i en bona hora ho digui”, com diria ell), amb força salut, dignitat i empenta.

Potser la poma, amb tota la seva simbologia associada, és la representació corpòria d’un desig que, ai las, l’interessat no llegirà, cosa que no em priva de formular-lo de tot cor: per molts anys, pare.

O potser no, i resulta que la poma apareguda damunt del seient de la meva moto té una explicació molt més prosaica. De tota manera jo em quedo amb la que acabo d’escriure més amunt. Hi tinc dret, no?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!