Des de sempre tinc un morbo especial per les parides mentals que són capaços d’ejacular alguns creadors quan han de bastir una justificació teòrica (i retòrica) del perquè les seves produccions són com són i no d’una altra manera. Ahir al vespre, sense anar més lluny, escoltava per la ràdio les declaracions d’un dissenyador que intervé a la Setmana de Moda de Barcelona i vaig trempar d’allò més quan el vailet explicava -amb l’obligada veu, cadència i to “pijo”, és a dir, bleda- que en els dissenys de la seva col·lecció havia volgut expressar les angoixes i incerteses que havia experimentat durant el procés creatiu atesa la incomprensió de la indústria vers l’obra dels creadors autèntics que volen trencar esquemes. (n’hi ha més)
Ve a ser, si fa no fa, la mateixa tècnica que fan servir els publicitaris quan t’han d’explicar raonadament com han arribat a definir la idea per a una campanya. Creieu-me, aquells cinc minuts de parida retòrica seguida amb el silenci de les grans solemnitats abans que comencin a ensenyar-te els esbossos són senzillament impagables.
I, per cert, ara que hi penso. Hauria donat quartos per poder assistir amagat en un racó a la sessió en la que els cervellets publicitaris de torn explicaven als responsables de la Secretaria de Política Lingüística el procés mental que els va portar a crear la bonica campanya “Dóna corda al català”. Només de pensar en l’escena… uauuu… sento un pessigolleig especial a la part alta de les cuixes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!