Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

27 de gener de 2005
0 comentaris

Sobre algunes manies de les ràdios musicals (o com un bon dia descobreixes Dylan).

L’escena passa un diumenge d’estiu de 1966 en un bosc molt proper a Palau de Plegamans que ara deu ser ja un carrer amb cases a banda i banda. Retingueu la data, si us plau: 1966. És a dir, l’any de la bomba de Palomares, de la Caputxinada, de l’arribada al zoo de Barcelona del Copito de Nieve, de l’aparició del setmanari Tele-Estel i del referèndum per a la Ley Orgánica del Estado. Jo tinc setze anys i com cada diumenge -torno a recordar que som al 1966- els de casa hem sortit a prendre l’aire, a menjar truita de patates sota un pi i a donar quatre puntades de peu a una pilota. Protagonistes de l’escena: els meus pares, els meu germà (cinc anys més petit) i jo.

Penjat en una branqueta de l’arbre a l’ombra del qual el meu pare ha deixat el Dos Cavalls hi ha el transistor. Encara el recordo: marca Vanguard, model Travelling i protegit amb una funda de pell de color marró. No recordo en canvi si sonava Ràdio Barcelona o Ràdio Joventut. El cert, però, és que mentre juguem a pilota -jo, com sempre, de porter- emeten un programa musical. De cop i volta passa alguna cosa: un piano, un orgue, una guitarra, una harmònica i, sobretot, una veu nasal personalíssima que fins aquell moment no havia sentit mai disparen una cançó que em deixa paral·litzat. M’apropo al transistor i em desentenc de la pilota i de la família. El tema és llarg però cada vegada em té més subjugat. I així continuo fins que la bombolla màgica es rebenta amb la darrera nota. Després d’un brevíssim silenci la veu del locutor ens diu que hem escoltat “Like a rolling stone” (jo d’anglès no en sabia gens -quasi com ara, vaja- però en vaig tenir prou recordant la part del títol que remetia a Jagger i companyia), el primer disc que es publica a Espanya d’un cantautor que està fent furor als Estats Units i que es diu Bob Dylan (juraria que el locutor va pronunciar “dàilan”).

L’endemà em va faltar temps per anar a aquella entrada d’escala fosca i estreta del carrer Tallers on el senyor Castelló ens posava en contacte amb les músiques del món civilitzat i, efectivament, allí vaig poder comprar el disc que ara mateix tinc al costat del teclat mentre escric aquesta nota. És un EP amb dues llargues cançons: els sis minuts exactes i excelsos de “Like a rolling stone” i els 5′ 48″ de “Gates of Eden”.

Ve a tomb aquesta batalleta com a il·lustració d’allò que deia diumenge passat quan parlava de RAC 105 i deplorava el mal costum de les emissores -especialment les musicals- de no dir ni el títol de la cançó ni el nom de l’intèrpret, tant abans de començar com al final (*). I són, precisament, detalls petits com aquest els que un bon dia et permeten descobrir un cantant que es diu Bob Dylan i, doncs, adonar-te que el món està ben muntat. Encara que de vegades s’entesti a no semblar-ho…

(*) Una excepció que em sembla digna de remarca és la de Maite Sadurní i el programa “Entre sons”, (de 5 a 6 del matí a Catalunya Ràdio). Si cundís l’exemple…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!