“Mil cretins”, de Quim Monzó. Primer tast.

Ni fet expressament, tu. Després d’un dia atrafegat, de xerrar molt i no badar gens, amb tres reunions encadenades pel matí, tres quarts d’hora només per anar a casa amb la moto, dinar i tornar, i una quarta reunió per la tarda arribo al despatx a punta de vespre i, entre la pila d’entrades del dia, em trobo l’inconfusible paquet de cartró marró acuradament embalat amb què la gent de Quaderns Crema envia les seves novetats editorials a periodistes i crítics.

Podria jurar que, abans d’obrir-lo, ja en conec el contingut: el darrer llibre de Quim Monzó, "Mil cretins" que l’endemà -avui per qui llegeixi aquest apunt- l’autor presentarà oficialment en una roda de premsa a l’Hotel Comtes de Barcelona. Obro el paquet i, efectivament, tinc a les mans les cent setanta-quatre pàgines del primer llibre de narracions noves de Monzó després d’"El millor dels mons", editat el febrer de 2001. Sis anys. Ja tocava.  (n’hi ha més)

Arribo a casa i en començo la lectura. Per l’hora que és només em dóna temps per llegir amb cura els tres primers contes. El primer es titula "El senyor Beneset" i parla d’un home gran -el senyor del títol- que viu en una residència. La trama arrenca un dia que el seu fill el visita. Puja a l’habitació, truca repetides vegades a la porta sense rebre cap resposta, s’imagina que son pare no porta el Sonotone i es decideix a entrar. "El senyor Beneset és davant del mirall. Es posa bé les calces, unes calces negres, de blonda, d’aquestes que els francesos en diuen culottes i els anglesos French knickers".

El segon conte es titula "L’amor és etern" i descriu el retrobament casual d’uns antics amants que anys enrere varen deixar córrer la seva relació perquè ell no es decidia a fer el pas d’anar-se’n a viure junts. La segona oportunitat es precipita per motius inesperats i el retrat idíl·lic del retrobament comença a agafar connotacions llunyanament tràgiques. "L’amor és etern" és un d’aquells contes de Monzó en què arribem a la darrera pàgina, veiem de reüll que la taca de tinta s’està acabant i, atrapats en la trampa que ens para l’autor, som incapaços d’esbrinar com serà capaç de tancar la història i sortir-se’n. I la tanca, tu. Vaja si se’n surt…

El tercer conte es diu "Dissabte" i explica fil per randa el procés de neteja d’una dona de seixanta anys que "ara que per fi té temps" es dedica a fer endreça general. Comença per una capsa plena de velles fotografies, continua amb els mobles, pintures, finestres i rajoles de casa seva… fins a un altre final sorpresa en el qual el procés de "fer dissabte" arriba al seu nivell màxim.

Tres contes (és tot el que he llegit) precisos i tallants com un ganivet. Que es gaudeixen en la captació dels matisos que només dóna la relectura -jo he preferit rellegir aquests tres abans de continuar més endavant- i que ens parlen de pares i fills, de dolor, malaltia, mort, solitud… Uns atributs que ja eren presents en el seu llibre anterior i que aquí -almenys en aquests tres textos- apareixen encara més depurats, més estilitzats.

Si més no en els tres contes inicials auguro que aquests "Mil cretins" donaran molt de joc.

(continua -i acaba- aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *