Deu del matí de diumenge. Com cada tres setmanes ahir vaig tenir sessió de Flotàrium. Seixanta minuts a les fosques, submergit en una aigua prou densa com per aguantar-me sense cap esforç. Ni un sol múscul en tensió i tancat dintre d’una espècie de closca protectora i aïllant. Silenci absolut. O música, si ho prefereixo. Una música que es propaga per l’aigua des d’uns altaveus submergits i que m’arriba amb una sonoritat especial matisada pels taps que em protegeixen les orelles. (n’hi ha més)
Ahir vaig demanar trenta minuts de música i després trenta més de silenci. “Alguna música en especial?” “Ho deixo a la seva elecció”. Una resposta perillosa ja que la música que tenen a can Flotàrium -en coherència, a fi de comptes, amb la cosa relaxatòria pròpia de l’invent- és la denominada “New Age”. És a dir, piano amb un rerefons de refilets d’ocells, o arpa cèltica amb un fons de rierols muntanyencs, o flauta travessera i guitarra de cordes metàl·liques amb acompanyament creuat de crits de dofins i balenes.
La immobilitat i l’entorn fosc i líquid activen el flux mental. De seguida penso en Paulo Coelho i Susanna Tamaro. Els perfectes paral·lels literaris de la música que estic escoltant: agradable els cinc o sis primers minuts… i lamentablement previsible la resta de l’estona. Una invitació a la becaina, vaja. Quina diferència amb el llibre que acabo de llegir –“Orígens”, de l’escriptor libanès Amin Maalouf-. Una magnífica narració del procés que va seguir l’autor per descobrir la veritable personalitat del seu avi Botros. Un home singular, avançat al seu temps, que va morir el 1924 encara jove i amb una trajectòria vital que Maalouf va reconstruint lentament a partir de velles cartes i documents familiars.
“Orígens” és un llibre ideal pels qui, com jo des de fa una temporada, cada vegada ens sentim menys atrets per la ficció i busquem textos que ens parlin de coses viscudes. De les petites heroicitats de cada dia, dels anònims herois que ens envolten, com si diguéssim…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!