Totxanes, totxos i maons

Cada vegada que passejo per la blogosfera m’agrada dedicar una estona llarga al que explica l’autor del Bloc “Un tio normal” (vegeu-lo aquí).

Ja en vaig parlar en aquestes Totxanes (vegeu aquí) quan a mitjans de juny el vaig descobrir i em va encantar, d’una banda, com el seu autor es plantejava l’aventura de començar a escriure un Bloc i, de l’altra, la deliciosa manera que tenia d’autodefinir-se: “un tio normal”, ras i curt.

Un individu, doncs, ben necessari, aquest “tio normal”, en els temps d’artifici tifa i sense substància que ens han tocat de viure.

Confesso que no m’és pas desconegut, l’autor d'”Un tio normal”, però crec que he de respectar el seu desig d’anonimat ja que ell, podent difondre el seu nom i cognom com faig jo en la capçalera del meu Bloc, ha optat per no fer-ho.

En tot cas, per la varietat de temes que tracta en el seu dietari -guitarra, fisioteràpia, amistats, escalades…- me’l sento molt proper ja que, com saben els que segueixen aquestes Totxanes, Déu n’hi do com sóc, jo també, de tastaolletes amb la música, l’arquitectura, els llibres i les batalletes de pre-iaio que etzibo a tort i a dret…

En el seu apunt de diumenge passat -titulat significativament “Senectut” (vegeu-lo aquí)- el meu estimat coblocaire ens explica que, tot i trobar-se a pocs mesos de complir els 30 anys, observa horroritzat com les marques del pas del temps sobre el seu cos encara jove són cada dia més paleses.

I ens parla de la desertització de la zona frontoparietal del seu crani -és a dir, de “les entrades”-, de la formació de pèls a les orelles, de masses adiposes a la seva panxa, de cabells blancs, de queixals avariats i de la  creixent dificultat per superar les ressaques.

Després dedica un llarg paràgraf ple de detalls fisiològics a les cada vegada més freqüents luxacions de la seva espatlla -preocupants en un escalador, menys en un guitarrista- i acaba el seu impagable apunt amb un detall fotogràfic dels taps per a les orelles que s’ha fet fer a mida. Uns taps especials per a músics rockers que foten la Fender a tota marxa com fa ell amb la seva Banda del Coche Rojo.

En fi… un cop llegides totes les seves consideracions a mi només em queda per dir-li que s’ho prengui amb calma. Que els estralls de Mare Natura van guanyant territori sense remei i que el millor que pot fer és, per una banda freqüentar els metges especialistes de cada xacra per tal de posar-hi, ara que encara hi és a temps, el major nombre de pegats que pugui. I per l’altra, que dosifiqui els esforços i que no ho cremi tot en quatre dies.

Que la processó és llarga i el ciri sempre té tendència a curtejar.

I que si necessita consells d’un carrossa (i, ai las, vell rocker) ja sap on sóc. Hi ha altres vies però una de segura és fent clic damunt del “jotajotai” que hi ha a sota del títol de cada apunt. Allí trobarà -si no la recorda (que crec que sí)- la meva adreça electrònica.

Fins a sempre, “tio normal”. I tranquil, home. Que en segons quines coses ja m’agradaria plorar pels teus ulls…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!