Víctor Bocanegra, Piero della Francesca, mossèn Cinto i Casasses-Comelade (un gran dia, vaja).

Un dia ben màgic, el d’ahir. Va començar amb una sessió sobre poesia i cançó organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i coordinada per Víctor “Bocanegra” Obiols, poeta i músic (vegeu aquí). Això em va permetre testimoniar-li personalment la meva admiració pel mític disc “Bocanegra U”, reeditat l’any passat (vegeu aquí i també aquí), i pel “Bloc de lírica dura”, de 2005 (vegeu aquí i també aquí).

Durant la sessió va arribar el segon impacte del dia: Mingus B. Formentor, un dels crítics musicals que jo llegeixo, va dir que, al seu parer, els dos discos catalans més importants publicats d’uns anys ençà combinen precisament poesia i cançó: l’esmentat “Bloc de lírica dura”, basat en els escruixidors poemes de Pepe Sales, i “La manera més salvatge”, d’Enric Casasses i Pascal Comelade (vegeu aquí). I jo bavejant de gust perquè coincideixo al cent per cent amb la seva valoració… (*)

Al vespre sopar amb els senyors C./L. per preparar una visita fugaç de dos dies a mitjans de novembre a la Toscana amb un parell d’objectius concrets: veure els frescos de Piero della Francesca sobre la “Leggenda della Vera Croce” (vegeu aquí), a la Basílica di San Francesco d’Arezzo (vegeu aquí), i la cúpula del Duomo di Santa Maria del Fiore, a Florència, dissenyada per Brunelleschi (vegeu aquí).

Estem de sort perquè els senyors C./L. -i molt especialment la senyora L.- són experts en Itàlia i en el seu art i, per tant, són els guies idonis per al nostre projecte d’aproximació gradual al món italià al qual l’A. i jo volem dedicar -si tot va bé- els nostres propers quatre estius (vegeu aquí), més les escaramusses preparatòries que ens vagin sortint i poguem aprofitar.

En un moment del sopar, després de lligar els vols amb el senyor Clickair punt com, surt a la conversa el disc de Casasses-Comelade i, més concretament, la versió del monumental “Plus Ultra”, de mossèn Cinto, amb música del “Knocking on heaven’s door”. El senyor C., que havia llegit el meu apunt (aquest una altra vegada) al final del qual vaig posar l’enllaç a GoEar que permet escoltar el tema, va començar a dir-ne tantes meravelles que vaig posar el CD i, ell amb el quadern que acompanya el disc i jo amb el volum IV de l’Obra Completa de Verdaguer editada per Proa (**) a les mans ens vàrem posar a recitar-lo en veu alta (***) tot seguint la cadència del mestre Casasses.

Una experiència increïble que ens va convéncer a tots quatre que un poema amb les imatges de “Plus Ultra” té tots els indicis d’haver-se escrit en un estat de gràcia i percepció mental molt especial. Èxtasi místic, pentura? Ingesta de bolets en mal estat, tal vegada?

——————————————————————————————-

(*) Tot i que començo a creure que en aquest selecte grup possiblement s’hi haurà d’afegir “Els amants de Lilith”, l’últim disc de Lídia Pujol. Un obra plena de rondalles i cançons tradicionals que a cada nova audició m’agrada més i més (vegeu aquí).

(**) Tots quatre estem totalment d’acord amb Palol quan defineix Verdaguer com un poeta culte i popular (vegeu aquí).

(***) Que consti que l’ampolla de xampany no ens la vàrem acabar. Va quedar-ne ben bé una quarta part.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *