Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Cada dia festiu pels volts de les vuit del matí baixo al quiosc de Sanllehy a comprar la premsa. Per salvar els quatre pisos que separen casa nostra del carrer tiro habitualment d’ascensor. Tret d’un dia l’any. Un dia molt especial en el qual retardo un pèl més la meva sortida i baixo les escales a peu i lentament. De manera gairebé furtiva. És el matí d’avui. El del dia de Reis.
La cosa va començar per pura casualitat fa ben bé nou o deu Nadals. Un any que vàrem tenir l’ascensor espatllat gairebé totes les festes. Aquell matí de Reis, just quan sortia a buscar els diaris, em va sorprendre en el replà de casa la gatzara que se sentia a l’altra banda de la porta del costat del nostre pis. Una barreja de crits de nois -en tenen tres d’edats molt seguides-, de soroll de paper d’embolicar que s’esquinça amb impaciència i de comentaris d’adults fent-se ressò de la sorpresa dels menuts. Al repla de sota s’endevinaven escenes similars darrere de dues portes. El mateix que al pis segon. A la primera planta, en canvi, no em va semblar percebre-hi res tot i que potser ja estava prou enderiat amb el que portava sentit dels pisos anteriors com per adonar-me de nous detalls.
Feia una estona que a casa havíem fet els corresponents intercanvis de regals amb l’A. i els nois. L’enjòlit i la sorpresa no hi varen faltar, és clar, però tota l’escena estava envoltada, com no podia ser d’una altra manera, del capteniment habitual a les cases on hi predomina la gent adulta o en camí de ser-ho. Vull dir que tot estava sota control, que malgrat la lògica il·lusió ja érem lluny de l’esbojarrament i els tremolins neguitosos que només se senten el matí de Reis quan encara no s’ha travessat la frontera dels 10/12 anys (si més no en aquella època; ara potser la mainada és més precoç també en això).
A partir d’aquell any cada matí de Reis he adoptat el secret costum de fer el mateix trajecte matinal per l’escala a la percaça d’aquells esclats d’il·lusió impossibles de reviure en cap altra data més del calendari. I, ai las, cada any que passa constato que l’experiència va més a la baixa. Fins al 6 de gener de l’any passat -i avui- en els que el silenci més absolut m’ha acompanyat en el meu descens de quatre pisos fins al carrer i la posterior ascensió un quart d’hora després.
No cal esverar-se, però. Vet aquí el símptoma evident que tots els veïns ja ens hem fet grans. Som vint-i-quatre famílies -gairebé les mateixes que vàrem estrenar l’edifici fa ja més d’un quart de segle- i tret de nosaltres i tres o quatre més que ja teníem fills quan ens hi vàrem instal·lar, tots els altres han nascut aquí, han crescut al nostre costat, els hem vist com envaïen el jardí de baix durant una pila d’anys amb les seves bicicletes, pilotes i cordes de saltar fins que, lentament, de manera quasi imperceptible han anat marxant (el cas de casa) o fent-se grans al costat d’uns pares que, a poc a poc també, anàvem entrant en aquella edat qualificada amb el clement eufemisme de “maduresa”.
Tampoc es pot dir que siguem encara una escala d’avis, tot i que alguns dels pioners (nosaltres encara no) ja ho són, d’avis. És cosa d’esperar set o vuit anys més. Aleshores potser podré reprendre la meva excursió tafanera pels replans. Això sí: a una altra hora. Cap a mig matí, que és l’hora que em sembla que s’acostuma a iniciar la ronda de fills i néts per les cases dels avis, padrins, tiets i altra parentela genuïna o sobrevinguda. D’això en diuen “llei de vida”, vés…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!