Totxanes, totxos i maons

Tall 1. “El país secret” 4′ 16″: Hauria estat imperdonable que un text tan bell com el que va escriure Robert Graves (traduït al català per la seva filla Lucía) no hagués tingut el complement d’una música a la seva alçada. Sortosament no ha estat així i puc dir que aquest inspiradíssim “País secret”, que obre l’últim disc de Maria del Mar Bonet disc, mereix figurar, al meu parer, en el grup de les sis o set millors cançons de la dilatada carrera de la cantant mallorquina.

“Tota dona de natura reial / té un país secret que li és més ver / que aquest pàl·lid món extern: / a mitjanit quan el silenci l’envolta / deixa de banda agulla o llibre / i el visita d’amagat. / Aclucant els ulls, ella improvisa / una tanca amb cinc barres entre bedolls, / salta per sobre, pren possessió.”

El poema de Graves és un esplèndid homenatge ple de respecte i de sensibilitat a la intimitat femenina. I la música escrita a mitges per l’arpista celta Jay Ansill i Javier Mas, guitarrista habitual de Maria del Mar Bonet, li fa justícia. Sense oblidar el delicadíssim arranjament de Dani Espasa per a quartet de corda.

“Llavors corre, vola, o bé cavalca / (un cavall al trot ve a saludar-la) / i viatja allà on vol; / fa créixer l’herba, fa obrir-se els lliris / de botó a flor mentre guaita / i els peixos mengen de la seva mà; / ha fundat pobles, ha plantat arbredes, ha buidat valls per rierols que corren / cap a una badia tancada.”

La cançó comença amb unes notes en solitari d’arpa cèltica a les que de seguida s’hi afegeix la guitarra i poc després la veu que canta els versos. Deu segons tot just per entrar en situació. I de quina manera!

En arribar a la tercera estrofa (“Aclucant els ulls…”) el quartet de corda entra molt suau i ja no ens deixarà fins al final. Ja veiem la dama entrant en el seu món de meravelles. Ja en som els seus servidors més fidels…

“Mai he gosat interrogar el meu amor / sobre el governament del seu reialme, / sobre la seva geografia, / ni l’he seguit entre aquells bedolls / encamellant-me sobre la tanca / i espiant entre la boira.”

La veu de Maria del Mar Bonet, el mig temps que va marcant una discreta percussió i la delicadesa dels versos de Graves ens porten a l’estrofa final amb -ara sí- un salt del quartet de corda al primer pla de l’acompanyament. És el contrapunt melòdic, apassionat i alhora tendre, que calia a la discreta aparició de l’home que escriu el poema:

“M’ha promès, però, quan mori / un lloc sota el seu palau privat / a una clariana del bosc, / on creixen gencianes i violes, / on de vegades ens trobarem.”

Tall 2. “La dansa d’amor” 4′ 00″: Una justa continuació al gran tema inicial. El breu poema del rei Dionís de Portugal amb música de Toti Soler es desplega al llarg de quatre deliciosos minuts amb un eficaç acompanyament del piano de Dani Espasa. La veu transita pels versos amb lleugeresa i facilitat. Continuem en el millor dels móns.

“Oh mare, n’és dia; / al ball aniria / d’amor.”

A mitja cançó apareix el contrabaix de Jordi Gaspar, sobri, ajustat. I una impagable percussió que recomano seguir atentament amb els auriculars feta per Dimitri Psonis… amb un full de paper!

“Me’n vaig a la dansa / que fan a la casa / d’amor.”

Una magnífica festa de delicadesa i talent. D’amor.

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!