Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

31 de desembre de 2004
0 comentaris

Hola, 2005. Passi-ho bé, 2004…

Uf… Vàrem estrenar l’any a Collserola i l’hem acabat amb la notícia d’una altra defunció. Precisament del pare de la I., membre femení de la parella amb qui comptàvem sopar i dir adéu a 2004 aquest vespre des de casa nostra. De fet, la festeta particular ja la vàrem fer ahir l’A. i jo sopant bones gambes i musclos a S’Auguer, de Blanes. És la manera que més ens agrada de celebrar les coses: a deshora dels rituals predeterminats, quan ens surt de l’ànima i tots dos solets. No ens cal gaire cosa més. Ah! i amb una combinació de Beach Boys, Toti Soler, Paolo Conte i Marlango durant el trajecte.  (n’hi ha més)

En tornar de Blanes hi havia un missatge d’en Marc al contestador des de les platges mexicanes (el seu horari porta un decalatge de set hores amb el nostre). Diu que tornarà el 17, no sabem si per quedar-se una temporada llarga o per veure’ns les cares a tots i tornar a guillar cap a aquelles terres on se sent tan feliç. Vés per on, encara haurem d’aparcar les previstes vacances napolitanes i canviar-les per una estada a Jalisco…

L’Eloi, per la seva banda, continua treballant la nit de Cap d’Any. En èpoques antigues com a cambrer i ara com a músic. Enguany toca a Castelló d’Empúries. Llarga vida, doncs, a La Banda del Coche Rojo!

Repasso la llista d’esdeveniments familiars i veig que 2004 ha estat un any més aviat complicat. Deixant de banda la cosa funerària -alfa i omega de l’any-, vàrem començar amb la M. i el seu fill E. instal·lats a casa. Des de Reis fins als volts de Sant Joan. La convivència va ser perfecta i me’n sento especialment satisfet. Crec que vàrem ajudar la noia en un moment no gens fàcil per ella, que era del que es tractava a fi de comptes. Pel que fa als tres avis vàrem poder celebrar sense entrebancs els 80 i 85 anys, respectivament, de ma mare i mon pare, la sogra es va trencar un peu, mon pare ha entrat en el club dels usuaris de marcapassos i ma mare continua atropellada i delicada. Tanmateix, tot i que despistadets i amb gemecs, van tirant, que és també del que es tracta.

Pel que fa als aspectes laborals 2004 és l’any de la llarga baixa de l’A. i sembla ja assumit que no tornarà al laboratori. Quant a mi puc dir que he viscut anys millors. Sobretot per la incertesa i el secretisme que els nous dirigents, amb ben poca mà esquerra, han sembrat en l’ambient. Espero que cap d’ells em vingui predicant ara sobre la necessitat de donar estímuls al personal, de fer-lo sentir partícep en una tasca comuna i tot això que se sol dir… Precisament avui -dia de tancament de l’any- el Diari Oficial confirma que continuo sent on era, depenent de qui depenia i desenvolupant les feines de sempre. No és poca cosa, vist com els ha anat a d’altres…

Un punt trist: el final dels onze anys de relació d’en Marc amb la M. (què lluny que queda Las Vegas). Records bons: l’estiu navarrès i els dos dies entre setmana que vàrem viure a Port Bou l’A. i jo com a turistes d’hivern. Més coses: m”he deixat barba, porto recopilats (de moment) ja set CD’s amb cançons de la meva vida, he estrenat aquest Bloc… Visc. Vivim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!