La síndrome de Viquipèdia.

L’Asociación de Escritores en Lingua Galega va tenir la gentilesa de pensar en mi quan organitzava unes jornades sobre crítica literària que es faran d’aquí a uns dies a Santiago de Compostela i m’ha convidat a una taula rodona amb representants de la crítica gallega, basca, espanyola i portuguesa. Això m’està portant a una reflexió sobre la crítica a casa nostra i trobo que una manera de definir la meva impressió és el que se m’ha acudit de batejar com "síndrome de Viquipèdia".  (n’hi ha més)

Puc equivocar-me, és clar, però tinc la impressió que una bona part dels problemes que arrossega el nostre sistema literari deriven en bona part de la deserció que ha fet la Universitat del seu paper d’ànima nodridora -"Alma Mater", li diuen- a l’hora d’establir criteris i impartir magisteri.

Ja fa molt temps que es nota a faltar l’absència de la denominada "crítica acadèmica" a casa nostra. Em refereixo a aquella crítica que analitza, compara, valora i situa una obra determinada des de la distància que dóna el temps transcorregut des del moment que es va publicar. Una crítica que només es pot fer des de l’òrbita universitària, sense els imperatius de les presses, lluny de les servituds de la novetat i lliure de les limitacions de l’extensió d’un article de premsa. Una crítica que situï l’obra en el seu entorn. El de portes endins i el de fora; el del seu temps i el de la tradició de la qual sorgeix i a la que s’integra. En una paraula, una crítica que generi allò tan desprestigiat segons alguns que és el "cànon".

Sens dubte en el que dic hi deuen haver digníssimes excepcions però a mi em sembla que -tal com passa a la Viquiipèdia on tothom pot fer-hi aportacions però on ningú adopta el paper d’àrbitre reconegut- a manca d’una autoritat que defineixi què és el que mereix formar part del pòsit de la tradició literària i què és trivial i efímer l’única crítica literària que arriba als lectors és la que generem des dels suplements dels diaris o des de les revistes setmanals, mensuals o trimestrals. Una crítica certament necessària, però no suficient.

Com que no tenim qui dictamini sobre "què quedarà" aquesta absència la cobrim amb informació -i opinió- sobre "què cal comprar" o "què cal llegir" ara mateix i poca cosa més. Una informació -i opinió- que, no cal dir-ho, els que ens dediquem a aquests negociats intentem emetre de la manera més honesta i competent possible però que inevitablement té tots els imponderables de la precipitació.

Recordo que fa uns mesos va sorgir la notícia d’una possible supressió dels estudis de Filologia Catalana a les universitats del Principat. Una supressió basada en la manca d’alumnes matriculats. Tothom es va escandalitzar però, dissortadament, les xifres canten: segons les dades que figuren en el web del Comissionat per a Universitats i Recerca en el curs 1999-2000 a les nostres universitats 2.061 alumnes estudiaven Filologia Catalana. En el curs 2005-2006 aquesta xifra havia baixat a 1.171. I encara sort que la UOC -que ha passat de 209 a 472 alumnes- maquilla una mica els resultats. Sense el pes d’aquesta universitat la davallada seria encara més esgarrifosa: passaríem de 1.852 a 699 alumnes.

A fi de comptes, però, de què ens estranyem si la Universitat no és més que el fidel reflex de la societat de la que sorgeix? Una societat que cada dia que passa considera més marginals i prescindibles valors com la lectura o la paraula escrita.

Ho té cru, doncs, la literatura catalana. Falcada entre uns mitjans de comunicació (inclosos els públics per a vergonya de qui correspongui) que acostumen a mirar molt més cap enfora (per dir-ho finament) -o en clau espanyolista (per dir-ho sense embuts)- que cap a casa i amb un substrat acadèmic en retirada els seus problemes de supervivència no tenen pinta de resoldre’s.

El que em sembla evident és que tot això ho hem de començar a salvar des de la base, que és l’escola. Allí és on cal que es torni a descobrir el valor de la paraula escrita, el plaer de la lectura. Si es reconquereix l’escola la resta serà qüestió de temps.

Si és que no hem fet definitivament tard…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *