Era un final llargament anunciat que avui s’ha consumat: ha aparegut El Víbora número 299-300, l’última entrega d’aquesta publicació mítica i, en el seu moment, trencadora fundada el 1979. És a dir, fa vint-i-cinc anys. (n’hi ha més)
No cometré ara la frivolitat de posar-me a entonar cap elogi funerari ni de fustigar els poders públics o aquelles instàncies a les quals es recorre en casos com aquest amb l’objectiu de quedar bé amb la pròpia consciència i amb la concurrència. I no ho faré perquè jo mateix vaig ser un dels molts que varen deixar de comprar El Víbora quan el senyor Onliyú va deixar de ser-ne el redactor en cap. Parlo de finals dels vuitanta. Potser del 88 o del 89… La marxa d’Onliyú va comportar un canvi d’estil possiblement necessari per connectar amb nous segments de lectors però a mi, com a tants altres, em va fer l’efecte que en cada número la revista i jo ens anàvem allunyant… fins que vaig optar per trencar la relació.
El Víbora va irrompre just en acabar la denominada Transició i durant una bona temporada ens va ajudar a creure que totes les transgressions podien ser possibles. A fi de comptes, però, la vida, o el pas del temps, o la maduresa, o què sé jo, es va encarregar d’anar posant a cadascú en el seu racó. Així de senzill.
Tinc a casa una col·lecció de Víbores de la qual me’n vull desprendre per problemes d’espai. Hi són els cent primers números, aproximadament, i la poso a disposició de qui se la vulgui emportar. Només poso una condició: que m’enviï un correu electrònic i m’expliqui les raons que li mouen a demanar-me-la i què en pensa fer. De totes les respostes que rebi triaré la que em sembli més convincent o més original. No em comprometo a res més.
La gent de Vilaweb ha tingut l’amabilitat de preparar-me aquesta adreça de correu electrònic que mantindré activa durant quinze dies. És a dir, fins al 10 de gener. No badeu però tampoc cal que correu i us foteu de lloros. Queden dies…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!