Continuant amb el tema d’ahir ara resulta que tothom es fa creus del que ha desvelat un informe de l’OCDE (aquí en francès i aquí en anglès) segons el qual els alumnes catalans de secundària (4t d’ESO, 15 anys) estan per sota de la mitjana fixada per aquesta organització internacional en coneixements de matemàtiques, comprensió lectora i resolució de problemes; i un pèl per sobre (2 puntets: 502 sobre 500) en coneixement de ciències de la naturalesa. (n’hi ha més)
Si algú se sent especialment excitat per conèixer la dada li diré que en les quatre categories la mitjana d’Espanya ha quedat per sota de la d’aquí. I si algú vol saber quins són els països capdavanters del hit parade que prengui nota: Finlàndia, Corea i Honk Kong-Xina.
El problema que l’informe posa damunt de la taula de manera gairebé impúdica és prou seriós, preocupant i transcendent com perquè tots plegats ens ho mirem una mica abans de treure’n conclusions apressades. Tanmateix en les darreres hores he escoltat declaracions de representants dels professors i dels pares dels alumnes que, si més no, m’han servit per tenir clar amb qui ens estem jugant els quartos.
En ambdós casos la resposta ha estat la mateixa: la culpa és de l’Administració que no destina recursos suficients a l’educació. Un argument suat i a més a més inexacte, aquest de relacionar inversions amb resultats, quan veiem que a Corea, la medalla de plata d’aquesta marató per l’excel·lència educativa, els ingressos mitjans de les famílies està un 30% per sota de la mitjana de l’OCDE.
De moment ningú (i en aquest “ningú” hi incloc molt significativament els representants dels pares) s’ha atribuit cap part de responsabilitat en la manca absoluta de valors amb què tota aquesta generació està pujant. Valors no en abstracte, sinó coses tan evidents -i tan políticament incorrectes, sembla- com la disciplina, l’esforç, l’autoexigència, la cura per la feina ben acabada, l’afany d’aprendre, el respecte als altres o l’exercici de la responsabilitat davant dels propis actes.
Per acabar d’arrodonir el pitafi de les primeres impressions tenim la senyora Marta Cid, consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya, que s’ha despenjat amb unes declaracions dignes de la seva condició de política (recordem-ho: els polítics són aquells personatges que, siguin quins siguin els resultats que hagin obtingut, l’endemà d’unes eleccions sempre declaren que les han guanyat). Està cofoia, la senyora Cid, perquè observa -i ho afirma sense el més mínim rubor- que els alumnes catalans se situen en la franja mitjana del rendiment (ep, aquest rendiment ja baix de natural que l’informe de l’OCDE ens atribueix a Catalunya) i que, en no haver-hi per tant ni molts excel·lents ni molts rucs, queda demostrada l’equitat del sistema educatiu català.
Equitat, sí senyor. I que no falti. Tot ben igualadets… en la mitjania. En la insuficiència, vaja.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!