Com cada dilluns des de fa una pila d’anys a quarts de vuit del matí he comprat en el quiosc de la Rambla que tinc a tocar del despatx l’exemplar acabat de sortir d’impremta de la revista El Temps. I com cada dilluns he pogut comprovar una vegada més el fet miraculós (digne de ser estudiat a les Facultats de Periodisme) que des de fa un parell o tres d’anys la revista funciona… sense director. (n’hi ha més)
Si anem a la manxeta veurem que hi apareix el nom d’Eliseu Climent com a editor i a sota seu el de Jaume Monzó com a coordinador. I prou. I malgrat aquesta peculiaritat (que deu tenir, n’estic segur, una explicació raonable que a mi se m’escapa) El Temps continua sent setmana rere setmana un referent bàsic en la construcció d’allò que s’ha convingut a denominar l'”espai comunicatiu català” (o dels Països Catalans, que hom encara hi creu, en aquestes coses).
Només una reflexió final sobre Eliseu Climent: si aquest home abnegat i irrepetible dediqués a l’Editorial Tres i Quatre només una quarta part de les energies, talent emprenedor, eficiència i capacitat de maniobra que dedica a la seva incansable tasca d’activista social seria l’Herralde de les lletres catalanes i Tres i Quatre una editorial tan potent com ho és Anagrama en l’àmbit castellà.
Ja ho deia, la meva mare: “En aquesta vida no es pot tenir tot…”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!